Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2010

“Quan el Faraó va deixar anar el poble…” (Ex 13:17) Déu va procurar per ells. Els va fer anar pel desert no fos cas que la ruta comercial que passa per la vora de la mar els convertís en un blanc fàcil. Els va donar el que necessitaven ple viatge: un núvol que els guiava de dia i una columna de foc que els il·luminava de nit.
Quan el Faraó va canviar d’idea i els perseguí, varen tenir por i cridaren:
«¿Que no hi havia tombes a l’Egipte, que ens has dut a morir al desert? ¿Què has fet amb nosaltres, de fer-nos sortir d’Egipte?¿No t’ho dèiem a l’Egipte: «No et preocupis de nosaltres, que volem servir els egipcis?» Més ens valia de servir els egipcis que no pas de morir al desert»  (Ex 14: 11-13)
Però Déu va fer que la mar s’obrís per a deixar passar el poble a peu eixut però l’exèrcit del faraó hi va morir ofegat. Els israelites varen celebrar el seu alliberament amb cançons i dances i varen continuar el seu camí pel desert – per a continuar queixant-se.
Primer que si l’aigua era amargant, després que si no hi havia prou menjar. Al final “l’Etern va dir a Moisès: «Jo us faré ploure pa (mannà) des del cel. El poble sortirà i aplegarà cada dia la ració diària. Així el posaré a prova per veure si es comporta o no segons la meva llei. Però, el dia sisè, que es preparin per portar el doble del que apleguen cada dia». (Ex 16:4-5)
En llegir el verset ens podem preguntar com els comentaristes: com pot ser que el mannà sigui una prova? Quina mena de prova és aquesta?
El rabí francès del segle XI, Raixí, argumenta que la prova consistia en veure si els israelites seguien el que se’ls havia manat: no emmagatzemar mannà d’un dia per l’altre i no sortir a recollir-ne en Xabat. Aquelles persones que pensen en el futur tractarien de recollir mannà per uns quants dies o durant el Xabat, però aquesta actitud demostraria una manca de fe segons Raixí… i haurien suspès la prova.
El rabí gironí Nakhmànides pensa que la prova era diferent. Segons va escriure creia que la prova era el fet que no hi havia cap altra cosa que no fos mannà. Menjar cada dia la mateixa cosa cansa, no importa  com sigui de deliciós la primera vegada. La prova doncs consistia en  mantenir-se fidel a la dieta.
El rabí renaixentista italià Sforno encara ens ofereix una opinió diferent sobre la prova del mannà. Si el pa venia del cel, què havien de fer amb el seu temps lliure? El mannà feia les seves vides molt fàcils perquè no calia preparar-lo ni pastar-lo ni res! En un món on tot és lleure Sforno es pregunta si els israelites serien capaços de mantenir-se fidels al que Déu els manava.
El mannà que venia del cel era una benedicció i també una prova. Hi havia suficient menjar, que era tant deliciós com avorrit. No falta menjar però calia tenir fe per no agafar-ne més del que la persona necessitava. Tenien tot el menjar que els calia sense esforç, i per tant havien de fer alguna cosa de valor amb les seves vides.
Avui ja no tenim menjar que ens caigui del cel, però aquestes qüestions són igualment vàlides per a nosaltres, com ho varen ser pels nostres avantpassats. Que vol dir “suficient”? Per què tant sovint correm a agafar-ne més del que necessitem realment? Què és el que ens empeny a emmagatzemar o a la ansietat? Quan és que podem “daienu – ja en tenim prou”? Com podem aprendre a donar gràcies pel que hem rebut? Com podem confiar en que el tenim ens és realment suficient fins i tot en aquests temps de crisis? Rebem tantes coses cada, com aprofitem tot això que rebem?
En el talmud (Iomà 76a) els rabins es pregunten per què el mannà queia cada dia? Per què no un cop l’any? Els rabins responen a la pregunta amb una paràbola: Hi havia una vegada un rei que tenia un fill. Quan el rei donava al fill allò que necessitava per a viure un cop l’any, el fill només visitava el pare un cop l’any. Però quan el rei va començar a donar-li els queviures diàriament, el fill va començar a visitar el seu pare diàriament. El mateix passava amb Israel. Si un israelita tenia quatre o cinc fill s’espavilaria per la por que potser demà el mannà no vindria i els fills es moririen de gana. Com que el mannà venia cada dia, els israelites es veien obligats a dirigir  el seus cors cap a Déu diàriament.
Potser el pa celestial ha deixar de venir, però encara hi ha molt de “mannà” que ens arriba a les nostres vides. Potser el gran repte que tenim és reconèixer-lo, aprendre a apreciar-lo, a donar-ne gràcies cada dia i llavors compartir allò que tenim amb els altres.
Anuncis

Read Full Post »

Des de fa uns mesos sento parlar d’una televisió pública sense anuncis. Us heu pensat a pensar que passaria el dia que els anuncis de la tele desapareguessin? Els trobaríem a faltar? I el més important de tot, com sabrien quan anar a rentar els plats, o anar al lavabo?!
Aquesta és, sense cap mena de dubte, una manera ben estranya d’introduir el tema de la lectura d’aquesta setmana: la paraixà Bo. I és que el tema d’aquesta setmana està molt relacionat amb les falques i la publicitat.
El text de la setmana passada recollia la narració de les set primeres plagues. Moisès es presenta al faraò reclamant la llibertat del seu poble i aquest s’hi nega (5:1, 7:16.26, 8:16, 9:1.13). Cada negativa és acompanyada d’una plaga. El text d’aquesta setmana continua en la mateixa tònica. Moisès es presenta per vuitena vegada (10:3) i el faraó s’hi nega. La conseqüència és una terrible plaga de llagosta que s´ho menja tot (10:12-15) però la plaga no té els efectes esperats. Moisès torna una novena vegada amb una novena negativa i una novena plaga: la fosca (10:21-23) Aquest cop la plaga sembla que fa que el faraó reflexioni sobre la seva postura, tot i això al darrer minut canvia d’idea i tira enrere. Aquest cop Déu adverteix a Moisès que la plaga serà tan terrible que “En tot el país d’Egipte s’aixecarà un clam tan gran com no se n’hi ha sentit mai cap ni se n’hi sentirà mai cap més” (Ex 11:6)
La narració ha arribat al punt màxim de tensió. Chalrton Heston, en el seu paper de Moisès, abandona preocupat la presència del Faraó, interpretat pel Yul Brynner. I de cop i volta, la peli es talla i venen els anuncis!
El capítol 12 d’èxode interromp la narració de les plagues amb una lacònica instrucció “ El Senyor va dir a Moisès i a Aaron en el país d’Egipte: “Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos de l’any.” (Ex 12:1-2) i continua amb les instruccions sobre la celebració de la pasqua “ Aquella nit travessaré el país d’Egipte… Quan veuré la sang, … no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.” (Ex 12:12-13) i “Compliu aquesta ordre; és un decret perpetu per a vosaltres i els vostres fills…  I quan els vostres fills us preguntin: “Què significa per a vosaltres aquest ritu?”,  respondreu: “És el sacrifici de la Pasqua en honor del Senyor. A Egipte, ell va passar de llarg davant les cases dels israelites: mentre castigava els egipcis, estalviava les nostres cases.” (Ex 12:24-27)
El redactor del text que va decidir col·locar aquest capítol aquí segurament va pensar que era el lloc més escaient i segurament, amb això, ens volia transmetre un missatge. El redactor ens volia que aprenguéssim quelcom que per a ell era important, però què?
Fins al final del capítol 11, els israelites han tingut només un rol passiu. El canvi ve amb el verset 13 que els mana que facin una cosa per a ells mateixos: marcar amb la sang de l’anyell sacrificat els marcs de les portes de les seves cases. Si aconseguim alliberar-nos de la influència de la película dels “10 manaments ,“ i llegim amb atenció el text veurem que el verset sembla suggerir que cal marcar el marc interior de la porta, és a dir , part visible pels qui viuen en la casa.
Potser el verset diu a l’interior i a l’exterior? Si és així llavors el senyal és converteix en una identificació pels altres de qui som i un recordatori per a nosaltres mateixos de qui hem de ser. És una crida ala autenticitat; a no ser diferents en l’àmbit privat i el públic perquè això seria viure dins de l’armari, i quan vivim dins de l’armari no som lliures.
La pròpia llibertat comença quan assumim la nostra identitat com oprimits i quan estem disposats a trencar amb les cadenes que ens oprimeixen. Aquesta assumpció no acaba amb nosaltres sinó que tenim la obligació de transmetre-la als nostres fills “Aquell dia donaràs al teu fill aquesta explicació: “Això recorda el que el Senyor va fer per mi quan vaig sortir d’Egipte.” (Ex 13:8)
Aquesta és la frase clau de la celebració de la festa de pesakh (pasqua).  El seu missatge abraça tres nivells de la existència de la persona i del poble. En el nivell històric, pesakh és un exercic de memòria històrica recordant-nos que vàrem ser esclaus i que per tant hem de lluitar contra tota forma d’injustíciai i opressió.
En el seu llibre “Èxode i Revolució,” Michael Walzer sintetitza molt bé el nivell polític. El lloc on vius es probablement un lloc d’esclavitud, un Egipte. Sempre hi ha un lloc millor, una terra promesa, i el camí cap a aquesta terra promesa passa a través del desert. Aquest camí només es pot si fem pinya i marxem junts.
Finalment el missatge de Pesakh ens ensenya que espiritual tots tenim els nostres “esclavatges.” Hi ha coses en les nostres vides que ens esclavitzen i que no ens permeten actuar en llibertat espiritual. Pesakh és una invitació a fer camí cap a aquesta llibertat.
Quan vaig traduir la haggadà de Pesakh al català (publicada per Claret 1997. Haig de fer promoció del llibre) ja fa uns quants anys em va impactar molt la força de la frase “lirot et atsmó” – cadascú ha de veure’s a sí mateix com si hagués sortit d’Egipte: l’històric, el polític i l’espiritual. Això és el que ensenyem als nostres fills per la manera en com vivim les nostres vides.
En aquest sentit, em sembla molt escaient la interpretació que en fa Maimònides (Hilkhot khamets u matsà 7:6) quan llegeix “leharot” en comptes de “lirot.” Cada generació té la obligació de mostrar-se (leharot) com si hagués sortit d’Egipte. En altres paraules, el que Maimònides ens ensenya és que no hem de considerar-nos alliberats sinó que a més ho hem de mostrar als nostres fills i als altres, tenint la valentia de creuar el llindar de la porta marcada amb sang cap a una nova vida.
Què podem aprendre d’aquesta interrupció de la narració que és el capítol 12 d’Exode? Hem de considerar-nos alliberats, demostrar-ho a través de com vivim les nostres vides i explicar-ho als nostres fills: “Aquesta és la meva història. Ara és també la teva.”

Read Full Post »

Vaera … The verbs of freedom

Our parashah this week opens with a very dry dialogue between God and Moses. What’s the reason? If we remember the end of last week’s parashah (Shemot) we can see a somewhat disillusioned Moses after a disastrous first encounter with Pharaoh, addressing God in a tone bordering disrespect: “Ever since I came to be Pharaoh and to speak in Your name, he has dealt worse with this people; and still You have not delivered Your people” (Ex 5:23)

Moses’ apparent incredulity is perhaps rooted in the fact that having been brought up in the Egyptian court, he remained imbued with the sense of an all-powerful Pharaoh. This feeling is confirmed by the remarks of the arrogant king: “Who is The Lord, that I should heed Him and let Israel go? I do not know the Lord nor will I let Israel go.”

After a brief, sharp rebuke, God gives Moses the way to “get it back” to Pharaoh, commanding him to meet with the Pharaoh at the banks of the Nile. Pharaoh, the king-god of the Egyptians, “headed for the waters” (Midrash Rabbah offers us here surprising details: Pharaoh was going to satisfy his natural corporal needs, a secret that nobody was supposed to know, given his “divine” nature exempting him from any natural function).

The secret was now revealed and Pharaoh humiliated because he was found in that posture. Then God entrusts Aaron to Moses as his companion, the mission being to carry on with the plagues that will affect the Egyptian population, sparing Israel. Thus in a systematical and gradual way, Pharaoh’s pride will be broken. During this week’s parasha, seven plagues will hit Egypt. Pharaoh, as all the enemies of Israel over the centuries, is aware of the damage caused by his obstinacy. Instead of trying to avoid the next plague, he gets more and more harsh. He keeps refusing to let the children of Israel go. Next week we will have the chance to read about The last three and more dreadful plagues.

From slavery to freedom: the dynamic words

Say therefore to the Israelite people: I am the Lord. I will free (ve hotseti) you from the labors of the Egyptian and deliver (ve hitsalti) you from their bondage. I will redeem ( ve ga’alti)you with an out-stretched arm and through extraordinary chastisements. And I will take (ve lakachti) you to be My people, and I will be your God. And you shall know that I, the Lord, am your God who freed you from the labors of the Egyptians. I will bring you into the land which I swore to give to Abraham, Isaac, and Jacob and I will give (ve natati) it to you for possession, I the Lord.” (Exodus 6: 6-8).

Many scholars have commented on differences between the physical delivery and spiritual deliver-ance of an individual or society. Physical delivery is a necessary condition for freedom. Some people are free inside of their prisons and others have never felt free outside, in a world called free (or freed).

Whenever the body is enchained, the mind itself remains free. These are the same rabbis who instituted the mitzvah of drinking four cups of wine during the seder (Mishnah, Pesachim 10:1) These four cups correspond to the four levels in which Israel was delivered. We can summarize them in four words: physical, cultural, national and spiritual. Our rabbis have given many explanations regarding the meaning of these verses.

Commentary by Nachmanides

Ve hotseti (I will free you): This is a promise of freedom from slavery

Ve hitsalti (I will deliver you): This is the Senior Egyptian officials at the highest political who will officially announce the end of slave status for the children of Israel.

Ve ga’alti (I will redeem you): This refers to the punishment imposed by the Eternal to the Egyptians through the plagues.

Ve lakachti (I will take you): This refers to the Revelation at Mount Sinai, where Israel received the Torah.

Commentary by Obadia Sforno

Ve hotseti (I will free you) is the divine promise of the end of slavery in the first plague on Egypt.

Ve hitsalti (I will deliver you) from the day when Israel will pass the Egyptian border at Ramses (the city built by themselves).

Ve ga’alti (I will redeem you) is the separation of the Sea of Reeds where Israel was able to feel totally free. The death of the Egyptian cavalry means the end of the oppression, and Israel no longer belongs in the category of slaves. Free, Israel was able to sing and give thanks unto the Lord. (Az Yashir Moshe, the canticle of the sea Exodus 14).

Ve lakachti (I will take you) to Mount Sinai to reveal Myself to all Israel by the ten words. This is the sign that I will take you to the people.

Most commentators still interpret these verbs differently, but they unanimously recognize that these biblical terms refer to different steps of the Deliverance process. In addition to these steps towards freedom, our Rabbis have taught that, in an advanced and mature society, there is a need for boundaries around freedom. There need to be limits to freedom. Nobody can be considered free if their freedom en-croaches on freedom, the rights of others, or if it affects the welfare of others. It also means that true freedom is subject to discipline and a legal framework. The traditional example is the train that can only work when it is on track. Without these much needed boundaries, the end of this process would be catastrophic!

It is the same for a life lived without discipline: leads to ruin! True freedom is to be found at the deepest of people able to control themselves. The challenges that allow us to measure our degree of freedom are expressed through physical, social or political parameters. They define the context where we are brought into task. Our parasha quotes the genealogy of the Israelite families in Chapter 6. Pay special attention to the verse which refers to Moses and Aaron, saying: “It is the same Aaron and Moses to whom the Lord said “Bring forth the Israelites from the land of Egypt, troop by troop.”

According to R. Samuel Mohilver, one of the first rabbis of the 19th century, when he was asked “Why Israel needed two chiefs? Would it not be enough with just one?” He answered “Two were needed because while the role of one was to remove Israel physically from exile, the role of the second one was to remove the exile from their hearts and minds.”

In true freedom a mature freedom means first of all, to free oneself of the slave mentality, to think and behave like adults, freed from apparent constraints and an attitude of servile life. Only once we have reached such a freedom can we consider ourselves as totally free.

Read Full Post »

És difícil que la gent no sàpiga a què em dedico quan vesteixo barret d’ala negra ampla, duc un estrany tall de cabell -especialment al voltant de les orelles- una kipà de vellut negre que em cobreix gran part de la closca i tinc barba. És una imatge massa estereotipada que em delata. Per tant, sempre haig d’estar a obert a que algú s’adreci a mi en qualsevol moment del dia per a fer algun comentari o pregunta.  Els avions predisposen a això ja que estem lligats als nostres seient durant llargues hores i més ara amb les noves normatives. És impossible que el company de viatge no vulgui encetar una conversa.
De vegades és inevitable que la persona em digui “Sap què, rabí? Jo no crec en Déu.” En un context així sempre és difícil continuar la conversa especialment perquè mai sé què busca aquella persona. Quan aquesta escena té lloc en un avió, recepció d’hotel, o en el gimnàs del barri, acostumo a respondre que donada la seriositat del tema seria millor que em truqués al despatx per a tenir una conversa més privada.
Hi ha molts jueus -i sospito que cristians també- que van per aquests mons de Déu amb una teologia i una visió de Déu equivalent a la d’una criatura de 13 anys per a qui el bar mitzvà (o la confirmació, pel cas) va equivaldre a graduar-se de qualsevol formació religiosa. La imatge de Déu que aquestes persones solen tenir correspon a aquella caricatura del Jueves: un home ja gran amb cabells i barba blancs i amb un cert sobrepès que viu entre els núvols.
No importa els esforços que fem des del púlpit  per a utilitzar un llenguatge neutre, per exemple, o crear espais per a múltiples sensibilitats espirituals, quan, per a aquestes persones, venir a la sinagoga no fa altra cosa que reforçar la idea d’una figura d’autoritat masculina que demana submissió total. Aquestes persones solen quedar-se sorpreses quan els dic que jo tampoc crec en Déu. Certament no crec en aquest Déu.
“Déu parlà a Moisès i li va dir: «Jo sóc Y-H-V-H. Em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a El-Xaddai, però no m’hi vaig revelar amb el meu nom de Y-H-V-H…” (Ex 6:2)
En mig de la narrativa de les plagues que ens ocupa aquesta setmana tornem a trobar un altre excursus teològic sobre el nom de Déu. Segons el verset , els avantpassats ja coneixien Déu però amb un altre nom. Ara Moisès el coneix però amb un nom diferent. Si hem de ser honestos, el redactor del text no recorda que ja en el llibre de Gènesis Abraham (Gen 15:7) i Jacob (Gen 28:13) coneixien Déu amb aquest “nou” nom.
Si per a la teologia rabínica “el nom fa la cosa,” com vaig explicar en el meu comentari de la setmana passada, no ens hauria d’estranyar el comentari del rabí aragonès Arama en la seva obra “Akedat Itskhaq” (El sacrifici d’Isaac) quan diu que el verset, de fet, no apunta cap a la qüestió del nom sinó cap a la essència de Déu. És a dir, si els avantpassats ja coneixen el nom de Déu, llavors allò que aporta de nou aquest verset és la experiència de Déu que el nom connota. Pel gran comentarista francès del segle XI, Raixí, estariem parlant de la experiència d’un Déu que compleix allò que promet. (Comentari a Ex 6:2)
Cassuto, comentarista italià del segle XX, explica que el nom EL Xaddai és el Déu que experiment a la natura perquè el nom significa “muntanyes” o “pits,” potser una referència a la feminitat de Déu? O potser caldria interpretar-ho com “El-xe-dai – el Déu que és suficient”?
La setmana passada vàrem veure com la qüestió dels noms es de summa importància en la tradició jueva. Això quedava especialment reflectit en el passatge de l’esbarzer que cremava. Quantes vegades va haver de passar Moisès per aquell indret per a adonar-se del miracle? No ho sabem, però sí queda clar a partir d’una lectura atenta del text que Déu no va cridar Moisès fins que primer Moisès no va aturar-se a contemplar aquella meravella. En aquell moment Déu va revelar-se a Moisès amb el nom “Ehieh aixer ehieh – Jo sóc qui sóc” (Ex 3:13-14). Llavors quina seria la traducció pel nom d’aquesta setmana Y-H-V-H? Sembla tractar-se de la 3a persona del singular del verb ser: “és.”
Dir que Déu és “és” crea una imatge en les nostres ments lleugerament allunyada d’aquella imatge del Déu del Jueves.
Imagina’t per un segon que poguéssim pronunciar aquest nom. Imagina’t l’aire entrant i sortint per la boca pronunciant-lo. Imagina’t que el nom és el so que fa la teva respiració. Quantes vegades no hauràs dit aquest nom? Quantes vegades t’has aturat i t’has fixat en la teva respiració? El salm 150 diu “Que lloï l’Etern tot allò que respira!”
El repte és parar esment; adonar-se que Déu és una part integral de la persona como ho és la respiració i per tant necessària. El llibre de Xemot – Noms ens recorda que la divinitat por tenir multiplicitat de noms.
Pensa en el Déu en què no creus. És que no hi creus? O és que t’has quedat atrapat en un nom particular, en una metàfora de Déu, que no reflecteix la teva experiència de la divinitat? Potser un altre nom, una altra metàfora pot obrir-te a un encontre amb quelcom que s’estén més enllà de tu.
Sabem que Déu es va aparèixer a Abraham, Isaac i Jacob, així com a Moisès perquè tots ells estaven disposats a parar atenció. Parem prou atenció per adonar-nos de com Déu pot estar apareixent-se a nosaltres?

Read Full Post »

No és cap exageració afirmar que el Judaisme dóna una gran importància a la paraula. Aquest tema ja ha sortit en algun dels meus posts anteriors. El pare de la psicologia Freud, el filosof Wigenstein o el més contemporani Derrida són exponents d’aquest èmfasi en la paraula i la seva anàlisi.
No ens ha d’estranyar, doncs, que el Judaisme no vegi els noms com a res casual. Un famós poema de la poetessa Zelda, escrit en hebreu contemporani, afirma que tots tenim un nom donat per la natura els nostres pares i les nostres accions. Paral·lelament hi ha també un midraix que m’agrada fer servir com a introducció per a la eulògia que afirma que tots tenim tres noms: el primer nom ens va ser donat pels nostres pares en el moment del nostre naixement. Durant la vida rebem un segon nom donat pels amics. I al final de la nostra vida rebem el nostre tercer nom, donat per les nostres accions.
Els noms que reben les paraixot (pl de paraixà, lectura bíblica setmanal) tampoc no és casual. Si bé el nom  ve donat per la primera paraula de la secció,  els rabins l’imaginen com un resum del contingut del text. Aquesta setmana llegirem els primers 6 capítols del llibre d’Exode, que en hebreu anomenem Xemot, és a dir, Noms.
S’inicia amb una relació de noms d’aquells que varen anar a viure a Egipte. Un midraix (Ex R 1:15) interpreta cadascun d’aquests noms en funció dels esdeveniments futurs trobant en ells la llavor de la futura redempció. Un altre midraix (Mekhilta 8 ) segueix un camí similar i afirma que si els israelites varen se alliberats d’Egipte és perquè mai no varen acceptar canviar-se en els noms.
Curiosament, en el text d’aquesta setmana, també hi ha personatges que són anònims, però el text ens revelarà més endavant les seves identitats, com per exemple els noms dels pares de Moisès. La única que queda sense nom és la filla del Faraó. En un text en què tothom rep un nom, els rabins varen veure´s en la obligació moral de donar-li´n un. La varen anomenar Batyah que vol dir “filla de Déu.”
Les primeres persones a rebre un nom són dues dones, Xifrà i Puà (Ex 1:15-16) Un dels problemes que planteja aquest verset és com cal entendre l’expressió “ha-meyaledot ha ivriot.” Tant ho podem traduir com “llevadores israelites” com “llevadores que ajudaven a les dones israelites.” Els rabins juguen amb aquest doble entendre del text i en un midraix les identifiquen amb Iokhevet i Miriam i en un altre cas els rabins les imaginen com dues dones egípcies.
És una conspiració de dones el que salvarà el petit nadó que més tard la filla del faraó traurà del Nil. Gràcies a aquest fet el nadó rebrà  el nom de Moisès. El text bíblic (2:10) explica el seu significat com   «L’he tret de l’aigua,» tot i que gramaticalment fora més correcte dir “em tragué fora de l’aigua” tal com apunten Raixi i Raixbam en els seus comentaris a aquest passatge. Els rabins veuen en aquest nom una premonició del futur rol de Moisès com alliberar de l’esclavatge d’Egipte.
Però encara hi ha una interpretació que personalment prefereixo: Moisès és qui fa sortir Déu i es dóna un nom per a que ens alliberem de les nostres estretors (Mitzrayim en hebreu significa Egipte, però també lloc estret). A través de Moisès podem descobrir el nostre nom real
Finalment, el text d’aquesta setmana conté potser el nom més famós de Déu. En el famós passatge de l’esbarzer Moisès pregunta a Déu «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten: “Quin és el seu nom?”, què els he de respondre?»  (Ex 3:13) La resposta és famosa “Jo sóc el qui sóc – ehié aixer ehié.” Si fem una anàlisi gramatica es tracta sense cap mena de dubte d’una primera persona singular del verb ser, però en quin temps? Present? Passat? Futur? Més enllà d’això, quina de mena de resposta és aquesta? Un repte? Una endevinalla?
Raixi ho interpreta “Jo sóc amb tu en aquesta dificultat com jo seré amb tu quan seràs esclavitzat per altres reis.” El gironí Nachmanides, fent-se ressò de tradicions anteriors, ho explica “Tal com tu ets amb Mi, Jo seré amb tu. Si tu obres la mà per a donar caritat Jo també obrirà la meva tal com està escrit “L’Etern t’obrirà el cel, el seu tresor de la prosperitat…” (Dt 28:12)
Segons Nachmanides, el ser de Déu és un ser en relació a l’altre – “Jo seré amb tu.” Una resposta a la necessitat humana, al plor. El llenguatge específic d’un temps i un lloc concrets, d’una manera específica de concebre Déu, crearà un sentiment de redempció com a resposta. El nom que Moisès rep com a resposta no és un nom en realitat perquè no té res de constant, res que sigui reconeixible i immutable en els temps difícils. És un nom dinàmic, la figuració del desig humà. Expressa la primera persona de Déu adreçant-se a un home; És Déu en un diàleg amb la humanitat. Canvia constantment en la mesura en què nosaltres perdem i retrobem la nostra relació amb Déu.
No ens consta si Moisès va passar el missatge als israelites. Potser només ho va preguntar per satisfer la seva curiositat. Però de ben segur que Moisès va aprendre el que també nosaltres aprenem: “Jo sóc el qui sóc – ehié aixer ehié.” Estic en el procés constant de ser aquell qui estic cridat a ser; mai  tancat en els meus prejudicis, en la meva estretor, en el meu mitzrayim.  Sempre obert,  en relació amb l’altre i amb Déu. És respondre a les necessitats dels altres, posar la vida al servei dels altres, el que dóna un sentit ple a haver estat creat a imatge de Déu.

Read Full Post »