Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2010

Un jove va acostar-se al rabí i va demanar-li: “Rabí m’agradaria estudiar el Talmud amb vostè.”

“Molt bé” li va respondre el rabí. “Quina experiència tens amb el Talmud?”

“Cap” li diu el jove.

“Vaja. Has estudiat mai la Mixnà, que és la base pel Talmud?” Li demana el rabí.

“No” torna a respondre el jove.

“Almenys hauràs estudiat la Torà amb els seus comentaris”

“Tampoc”

“Mira, el Talmud és un text molt complicat i cal estar ben preparat per a estudiar-lo. Què et fa pensar que estàs capacitat per a estudiar-lo?”

El jove esboça un somriure: “Miri, rabí, vaig estudiar a Harvard i després vaig fer el meu Master en economia a Wharton. Vostè ensenyi’m que jo ja aprendré.”

El rabí li respon: “Ara et diré què farem. Et posaré una prova. Si la passes, t’ensenyaré talmud. Si no, hauràs de començar estudiant Torà. Estàs preparat?”

“Sí.”

“Dos homes baixen per una xemeneia. Un té la cara tota bruta de sutge. L’altre no. Quin es rentarà la cara?”

Sense esperar-se ni un segon el jove respon: “El qui la té bruta.”

“No,” diu el rabí. “L’home amb la cara bruta veu que l’altra home la té neta i pensa que ell té també la cara neta. Per què hauria de voler-se rentar la cara si es pensa que la té neta?

“Molt bé, rabí, m’ha agafat. Possi’m una altra prova.”

“D’acord.  Dos homes baixen per una xemeneia. Un té la cara tota bruta de sutge. L’altre no. Quin es rentarà la cara?

El jove somriu, pensa una estona i diu “El qui té la cara neta.”

“No,” diu el rabí. “Tots dos. L’home amb la cara veu l’altra home amb la cara bruta i corre a netejar-se pensant-se que també ell la té bruta. I qui la té bruta per imitació també es renta la cara.”

“Em sembla que ja he trobat la clau de la lògica talmúdica. Suposo que no us importaria possar-me una altra pregunta.”

“Aquí tens una altra pregunta. Dos homes baixen per una xemeneia. Un té la cara tota bruta de sutge. L’altre no. Quin es rentarà la cara?”

Aquí el jove comença a pensar i pensar. Passen els minuts fins que finalment amb un to ple de dubte diu: “Tots dos?”

“No,” diu el rabí. “Cap dels dos. Això és una tonteria. Quan has vista mai que dos homes baixin per una xemeneia i que només un surti amb la cara plena de sutge?!”

He pensat que aquest acudit serviria per a il·lustrar el text d’aquesta setmana. Al començament de la paraixà Tzav aprenem una lliçó sobre la santedat de les cendres i alhora aprenem quelcom sobre la complexa lògica de Levític.

A Levític 6: 3-4 llegim:

“El sacerdot, després d’haver-se posat el vestit de lli, traurà la cendra de l’holocaust consumit pel foc damunt l’altar i la posarà al costat de l’altar. Es traurà després els vestits, es posarà els altres i durà la cendra fora el campament, en un lloc pur.”

A primer cop d’ull sembla un elaborat ritual per a treure les cendres. Raixí i altres comentaristes clàssics elaboren sense fi sobre quina és la natura exacta de les vestidures que el sacerdot ha de portar i per què necessita canviar-les per a poder completar el ritual de treure les cendres fora del campament.

La resposta a aquesta qüestió continua essent un misteri, i en la meva opinió és una “tonteria.” La pregunta que en realitat ens hauriem de fer no és que duia posat el sacerdot per a treure les cendres, sinó per què tenim un ritual per a treure les cendres.

El text sembla apuntar cap a una possible resposta. El terme hebreu per a “cendra” és “DeiXeN” que també pot ser interpretat com l’acrònim per a la frase “Davar Xelo Nekhxav,” i que podem traduir com “cosa sense importància.” Quan la Torà ens ensenya que el sacerdot “treurà” (en hebreu hairim) les cendres vestit amb les vestidures sacerdotals, potser el que està dient és que fins i tot la cendra de l’altra ha de ser “elevada” i reconeguda com quelcom sant (vegeu Lv 6:3)

La cendra de l’altar és santa perquè són les restes dels sacrificis oferts allí i consumits pel foc de la flama eterna de Déu (6:6). Mentre hauria estat fàcil que els sacerdots oblidessin això  mentre es preparaven pel matí per a acomplir els seus deures com a “escombriaires de Déu,” de fet aquí rau una lliçó important per a recordar.

Passar el sopar del Xabat (divendres al vespre) en companyia de familiars i amics, amb la llum de les espelmes, un bon vi i un menjar, sense cap mena de dubte, aquest moment ens pot fer sentir la santedat del moment. Però quan les espelmes ja s’han consumit, els plats bruts s’apilen a la pica, la lliçó que hem après és,com en el cas de les cendres de l’altar, també hi ha santedat en aquells plats bruts.

Read Full Post »

Shabbat ha-Gadol

The Shabbat preceding Passover is called Shabbat Ha-gadol (the Great Shabbat) because a great miracle

happened on that day: when the Israelites bought the lamb for the Korban Pesach (the sacrificial lamb for Pesach),- according to the Midrash- it was Shabbat. The first born Egyptians came and asked them for what purpose they bought these animals. The Israelites said: “This is our sacrifice for Passover … The Lord will kill the firstborn Egyptians.” The first born went to their parents and to Pharaoh demanding the release of the Israelites, but their request was denied. Then the firstborn revolted and killed many of their own. The Rabbis instituted this Shabbat as Shabbat ha-Gadol in memory of this event.

It is interesting to note that the memory of this event was established as a Shabbat, a weekly festival, rather than creating its own festival in the month of Nisan as part of the annual cycle of Jewish Holidays. Maybe the connection can be found in the fact that this date shares a lot with the spirit of Shabbat. “What was lacking in the world after the six days of creation? The only thing that was lacking was rest! Shabbat came; the rest is here!”

Time was created together with the rest of the elements of creation. Before the world came into being, time did not exist, because there is no time without the concept of space. Both are linked. Thus, during the six days of creation each day, every moment that something new was created, a new extension of time was created with it.

If so, the words of our sages cited above require some explanation: If time is linked with creating new things, how can they say that repose was the only thing lacking on Shabbat, because nothing was created on Shabbat?

From this we can learn two things: the concepts of time and rest are deeply intertwined, becoming one single concept. Something similar happens to the 6 days of the week: they all belong to the time frame where past, present and future overlap.

But Shabbat brings a new dimension to the temporal framework: first, it can still be measured by time – its length in hours, minutes and seconds – and, at the same, it presents us with the idea of repose – a break in time. In fact, Shabbat is a time that transcends present, past and future.

As some Hasidic masters teach, this is precisely what happened on this famous Shabbat ha-Gadol. The first-born Egyptians – the most powerful men of the Empire that oppressed our people – were suddenly transformed into al-lies, while keeping their Egyptian identity. The similarity to the Sabbath is obvious: The limit of creation (time, hours, minutes and seconds) blends into transcendence, becoming our ally in favor of our repose In a week we will place three matzot, piled one upon another and covered and placed together with the meal we have prepared:

1. ZEROA: a piece of roasted meat, usually lamb bones

2. BETSA: a hard boiled egg lightly toasted.

3. MAROR: bitter herbs, usually horseradish and lettuce, “Romain” type

4. CHAROSET: a paste made of walnut, apple, cinnamon, almonds and red wine.

5. KARPAS: Parsley or celery

6. SALTWATER: a small bowl of salt water or vinager

SOME ANSWERS TO WHY?

1 – Why do we print new Haggadah every year? Because every year we expect that the rashah, the bad kid in the 4 children story will have improved and in the meantime, become the Chacham, the good kid. For this reason we must replace the Haggadot every year.

2 – Why does the 4 children story always follow the same order: the good, the bad the naive and the who does not know how to ask? Should we not follow a descending order placing the bad kid at the end? Indeed we should, but the evil is so bad that it gets between the wise and the other two to prevent the smart kid from instructing and educating the other two.

3 – Regarding the question of the wise kid, why does the Torah say: “When your son will ask you tomorrow, answer him” (Dt 6:20)? The smart person knows that there are not always answers and that the Eternal has not always given us the underlying reasons for its determination. So s/he begins by obeying today and tomorrow s/he will ask.

4 – Why does one remove drops of the wine glass while reciting each of the ten plagues? Because this evening our happiness is not quite complete. We gained our freedom at the cost of the death of many Egyptians, were they not God’s children as we are? When your enemy falls, do not rejoice! Nice lesson indeed!

5 – Why do we eat a piece of matzah at the end of the Seder meal? Because this extra piece of matzah represents the pas-chal lamb that is eaten at this time and by which we end the meal on the evening of Passover.

6 – Why do we recite half of the Hallel before lunch and half after the meal? The Psalms of the Hallel that are recited in the 1st part of the Haggadah preceding the meal are those dealing with the Exodus from Egypt. They have their place in the middle of the narrative. Those that are recited after the meal deal with the future of the Jewish people and humanity and naturally fit into the 2nd part of the Seder, which calls for the coming of the era in which “the soul of every living being will praise the Holy One.”

7 – Why do we eat a hard boiled egg during the Seder? The egg has a different nature from other foods: as a general rule, the more we cook a food, the more it softens. However, the egg gets harder; it is a symbol of Israel who, under the fire of oppression, becomes more resistant. A similar explanation is given to the appearance of the Eternal to Moses in a burning bush. While Moses feared that the Egyptian oppression would put an end to Israel’s existence, by appearing to him in a bush that burned but was not consumed, the Lord wanted to teach Moses that the Egyptians will not to destroy Israel, nor can fire burn the bush.

Three matzot or the three ways to eat

It is interesting to recall Rabbi Ephraim of Lunz’s interpretation of the three matzos at seder table. You can eat the right amount needed just to maintain the body. You can also can eat to maintain the body while thinking of the spiritual needs, as in the case of Seudat ha-Mitzvah (a meal to accompany the performance of a mitzvah, for instance the meal celebrating a circumcision or a wedding). Finally, we can eat unreasonably and in an atmosphere of debauchery. This way is without profit for body and soul.

-The first Matsa upon which the blessing ” hamotsi lechem min ha-arets” (the blessing over bread) will be

pronounced, is a symbol of the first way to eat.

-The second matzah over which we say “Birkat ha-matsah” (special blessing for the matzah: Asher kidhasnu be mitzvotav ve tzivanu al achilat matzah) and with which we really perform the obligation of eating matzah on the night of Passover, is a symbol of the second way of eating.

Read Full Post »

Pels volts de primavera cada any em trobo amb la mateixa dificultat. És tant fàcil escriure sermons quan llegim el llibre de Gènesis i Èxode! Les lliçons de Gènesis ens parlen de trets humans universals. El relat d’èxode és el drama d’un viatge de l’esclavitud cap a la llibertat.

Però de què haig de parlar quan llegim Levític?! En aquest llibre quasi bé no hi passa res. No hi ha parts narratives. Tot té lloc en el mateix espai, el Sinaí, i en el mateix temps, el primer mes del segon any després de la fugida d’Egipte.

Levític és un llibre que tothom vol saltar-se per a continuar amb les aventures de Moisès i els israelites en el llibre de Nombres. Sembla que l’únic objectiu del llibre de Levític sigui fer el següent llibre, Nombres, més agradable.

Com en certs menjars, el gust pel llibre de Levític no és innat sinó que s’ha d’anar desenvolupant. Levític està construït al voltant del ritus i el ritual, complexes lleis de puresa i sacrificis. I tot i això, una persona amb una lectura crítica hi pot aprendre moltes coses.

En la tradició rabínica, el llibre de Levític és el llibre per excel·lència. Està al centre dels 5 llibres de Moisès, i el seu escenari és el centre de tot, el Sinaí. Però el més important és que és el cor de la Torà perquè el missatge central és la recerca de la santedat, la unió amb la Divinitat que és el allò que desitja el nostre cor quan llegim la Torà i quan vivim una vida guiada pels seus principis.

Aprendre a estimar el llibre de Levític és un procés que amaga perles de santedat per a ser compartida.

Una de les claus del llibre de Levític és acceptar les seves “regles del joc,” és a dir, llegir el text tal com va ser pensat des del principi, no a través del nostres ulls moderns.

La primera cosa que descobrirem és que la lògica del llibre és analògica i no pas analítica, al contrari que la mentalitat occidental. No és que el pensament per analogies sigui més primitiu que el nostre, però certament ens és més estrany. El llibre de Levític ens presenta una realitat concebuda partir d’un sistema de connexions i desconnexions, què és escaient i què no ho és.

Imagineu-vos un nen que pregunti, amb llàgrimes als ulls, per què la seva àvia ha mort. En el món de la lògica analítica on ens hem criat, una resposta apropiada seria: “Bé, la iaia tenia una pulmonia, una infecció en els seus pulmons. Això li feia difícil respirar, i tu ja saps com és d’important respirar. Els metges li varen donar una medicina per a curar-la però no ha funcionat i s’ha mort.” Aquesta seria la resposta que dicta la lògica i certament explica què ha succeït en termes racionals, però de vegades, en casos com aquests, ens adonem que ni la pregunta ni la resposta realment tenen connexió amb allò que hem experimentat de veritat en les nostres vides.

La resposta analògica hauria començat dient: “Tots ens morim. Tot té un final. Recordo quan l’avi va morir. Jo també em vaig sentir molt trist.” En aquest punt és bo compartir històries familiars, sense necessitat de ser lògics. Aquestes històries obren la porta, encara que només sigui una mica, a la possibilitat de començar a curar el dolor.

Si bé aquest tipus de resposta pot no ajudar a respondre el fenomen d’una manera racional, serveix per a contextualitzar-lo, conhortant i donant un sentit d’ordre i justícia. En realitat respon a la pegunta real i bàsica: “He fet res de dolent? Si l’hagués estimada més, encara seria viva? Com pot ser just que una persona a la que estimem tant no pugui estar amb nosaltres?” Quan contextualitzem la nostra pèrdua, quan entenem que les nostres vides són part de quelcom més gran que ens depassa, trobem respostes que ens satisfan més que els fets o les proves.

Aquesta és la “lògica” del llibre de Levític. Per tal de comprendre el nostre món, cal que trobem el nostre lloc en aquest món. Per tal de comprendre les nostres vides, ens hem de veure com part d’una entitat més gran. Per a comprendre la nostra relació amb Déu, hem comprendre, d’alguna manera, la natura de la santedat de Déu i com podem portar aquesta santedat al nostre món.

Si bé aquests antics textos que tracten de puresa ritual, sacrificis animals, ritus sacerdotals, lleis dietètiques i malalties, poden enfosquir aquestes veritats bàsiques als nostres ulls moderns, no les eliminen. Només les enterren a més profunditat, però continuen estant allà per a que les trobem i ens continuïn parlant.

La primera paraula del llibre de Levític és “va-ikrà”  que vol dir “I l’Etern va cridar.” A través de les pàgines del llibre de Levític Déu ens continua cridant a la santedat, a una vida plena de significat, a fer un camí d’harmonia. Déu ens crida a sentir-nos part d’un món molt més gran amb el que estem connectats a través de nosaltres mateixos, les nostres famílies i amb tots els éssers d’aquest planeta.  Aprendre a estimar Levític és, al final, una lliçó sobre com estar amatent a la crida de Déu.

Read Full Post »

El text d’aquesta setmana continua en la tònica dels darrers textos: les instruccions que Déu dóna a Moisès per a bastir el tabernacle. El text ens explica que la gent va fer el que Déu havia manat a través de Moisès, però en comptes de tancar la narració amb un lacònic “tal com Déu i Moisès havien manat,” el text ens torna a explicar amb tota mena de detalls els objectes, els teixits etc. La única interferència que trobem és la història del vedell d’or que varen poder llegir la setmana passada.

Per què necessitem saber tants de detalls? Potser sigui per a assegurar-se que després del pecat del vedell d’or, Déu ens ha perdonat i al final l’hem encertada. No podem adorar un vedell d’or, però podem utilitzar or i altres elements valuosos per a simbolitzar la presència de Déu entre nosaltres, i sembla que això va anar així quan llegim “… tots els artesans ocupats en l’obra del santuari deixaren el treball que estaven fent i anaren a dir a Moisès: «El poble porta molt més que no cal per al treball de l’obra que l’Etern ha manat de fer». Aleshores Moisès va ordenar que fessin córrer pel campament aquesta veu: «Que cap home ni cap dona no faci res més per a la contribució del santuari».” (Ex 36:4-6)

Potser el text només ens vol ensenyar que l’atenció al detall és important. Només cal pensar en remodelar una casa per adonar-se de la quantitat de detalls que cal tenir en compte.

En la narració hi ha un detall interessant “A més, féu la conca de bronze i la peanya de bronze, amb els miralls [mar’ot] de les legions que vetllaven a la porta de la tenda de reunió.” Si bé generalment trobem la expressió b’mar´ot hatzov´ot traduïda com “els miralls de les legions” trobem que per exemple la Bíblia de Montserrat tradueix com “els miralls de les guardianes.”

El comentarista francès del segle XI, Raixí, s’adona que aquest és l’únic objecte en tota la narració sobre la construcció del Tabernacle on un objecte específic rep una funció específica I qui n’és el seu usuari. Raixí s’imagina un diàleg entre Moisès I Déu que explicaria aquesta anomalia.

¨Miralls? – diu Moisès tot empipat- Dius que les dones porten miralls?! Però com s’atreveixen a portar objectes de vanitat a un lloc sant? Ho prohibeixo! Els miralls només fan que portar cap a mals pensaments!”

Déu intervé dient “Accepta’ls perquè em són preuats més que cap altra cosa ja que gràcies a ells les dones a Egipte varen donar a llum a legions (de criatures). Quan els homes estaven cansats de les feines pesades, les dones anaven als camps I els portaven menjar I beure. Llavors les dones treien els miralls I cadascuna veia la seva pròpia imatge I la del seu marit reflexada en el mirall, I ella el seduïa dient-li “Jo sóc més guapa que tu.” Era d’aquesta manera que els dones animaven els seus marits a fer l’amor I a engendrar fills com està escrit “Sota la pomera jo et vaig deixondir” (Càntic 8:5) Això és el què vol dir “els miralls de les legions,” els miralls d’aquelles dones que varen tenir molts de fills. (Vegeu Raixi a Ex 38:8)

Quan els homes eren forçats a treballar en esclavatge, i els seus esperits havien estat destruïts, havien perdut tota esperança de futur. Però varen ser les dones que els varen mantenir vius. Fins I tot en les circumstàncies més difícils, les dones varen saber fer-se atractives als ulls dels seus esposos.

Aquestes dones no varen donar-se per vençudes ni varen resignar-se a tenir un futur diferent. Eren responsables per la seva pròpia supervivència. Va ser la seva iniciativa, el seu coratge I el seu valor el que va fer possible la següent generació. En aquesta línia el Talmud, tractat Sota 11b, diu “Va ser per la disposició d’aquestes dones que vàrem ser redimits d’Egipte.”

El detall del mirall ens recorda el paper especial que tingueren les dones en l’alliberament del poble I la seva relació amb la història de Pesakh. Aquesta relació és important aquest Dissabte, Xabat haKhodeix, quan anunciem l’inici del mes de Nisàn, el mes en què celebrem la pasqua.

El llibre d’Èxode conclou amb la lectura de la secció Pekudé. El tabernacle està llest. De dia hi havia un núvol, I de nit, un foc “a la vista de tota la casa d’Israel, en totes les seves etapes.” (Ex 40:38) El viatge continua, I ens portem amb nosaltres l’atenció al detall que ens recorda que cal tenir esperança fins I tot en el moments més difícils. Portem Déu en nosaltres alhora que mirem endavant cap al futur.

Read Full Post »

antisemitism disc flier

Read Full Post »

No hi ha esdeveniment més dramàtic en tota la literatura exegètica jueva que el passatge que ens ocupa aquesta setmana: el vedell d’or. Moisès, cridat per Déu a pujar al Sinaí, deixa els israelites sense dir-los quan tornarà. Els temps passa i Moisès no torna. Els israelites comencen a desesperar. Cal tenir fer, però en què? En un Déu invisible? Millor creure en una cosa que podem tocar i veure. D’aquí que demanin a Aaron que construeixi un vedell d’or.

Quan Deu informa a Moisès del que ha succeït, tots dos s’enfaden molt. Moisès és capaç de controlar la ira de Déu, però quan ell mateix baixa de la muntanya i veu el desastre que han organitzat trenca les taules de la llei que havien estat escrites pel mateix “dit de Déu.”

Fins a tres vegades Moisès pujarà a la muntanya per a demanar Déu que perdoni el seu poble. Diuen que a la tercera va la vençuda. És enmig d’aquesta escena que Moisès demana a Déu «Mostreu-me, si us plau, la vostra glòria»  (Ex 33:18) Tot i saber que ningú no pot veure la glòria de Déu i continuar viu  Déu li diu «Mira aquí un lloc prop meu. Posa’t dalt de la roca,i quan passi la meva glòria, et ficaré dins l’esquerda de la roca i et cobriré amb la palma de la mà fins que hagi passat. Després retiraré la mà perquè em vegis d’esquena, ja que no és possible de veure la meva cara.» (Ex 33: 21-23)

«L’Etern, l’Etern, Déu de tendresa i de pietat, pacient, molt benigne i fidel, que conserva la bondat per a milers, que perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat, però no justifica, sinó que castiga la iniquitat dels pares en els fills i en els néts fins a la tercera i la quarta generació».  (Ex 34:6-7)

La presència de Déu va passar i la essència de Déu va ser revelada. Déu va passar tot dient “Aquest sóc Jo. L’Etern, sempre l’Etern, el mateix abans i després que la persona pequi. Tinc tendresa i pietat. Sóc benigne, fins i tot quan veig la fragilitat de la natura humana,  i perdono a les persones quan pequen.”

Segurament aquestes paraules varen confortar Moisès, com encara ens conforten a nosaltres. Reciten aquesta fórmula durant les confessions que fem el dia del perdó, o Iom Kipur, i altres festes importants. Aquestes paraules són tant important en la teologia rabínica que el Talmud diu: “Quan Israel pequi, que facin això (ia’asú ke seder ha zé)  i reciti aquestes paraules i Jo els perdonaré.” (TB Roix Haxanà 17b)

És possible que només recitant una fórmula Déu es recordi de perdonar… i ens perdoni? R. Iohanan i R. Iehudà ens recorden que no hi ha cap fórmula màgica que ho aconsegueixi. Puntualitzen que el talmud no diu “que diguin això davant meu” sinó “que facin” (en hebreu, ia’asú). El perdó no és quelcom que una persona aconsegueixi a través d’una fórmula recitada, sinó a través dels fets. La fórmula de la que parlem no és una fórmula màgica sinó un programa d’actuació per a la persona, un repte per a que imitem Déu en tot el que fem. Si Déu pot perdonar, també nosaltres hem de poder. Sempre hi ha segones oportunitats.

Moisès torna amb unes segones taules, però aquest cop han estat escrites amb coneixement de la feblesa humana i la confiança en el perdó de Déu. Les primeres varen ser escrites només per Déu. Aquesta vegada han estat escrites per Déu i Moisès. Si la primera vegada reflectien l’aspiració a la perfecció, aquest cop reflecteixen la fragilitat humana, la decepció de les promeses  i les esperances trencades.

Segons la tradició els avantpassats varen recollir les tauletes fetes bocins i les varen posar en l’arca juntament amb les noves i les varen dur durant tot el viatge.

Al llarg del nostre viatge encara portem tots dos jocs de tauletes. L’esperança d’arribar un dia a la totalitat, a la integritat, i la realitat de la fractura, de la fragilitat coexisteixen en tots nosaltres. Ningú no és perfecte. Tots tenim les nostres limitacions i febleses amb les que lluitar. Tots hem fet promeses que hem trencat i hem traït el que estimàvem, però, tot i això, el perdó forma part de la estructura profunda de l’univers. La essència de Déu s’hi revela, i és compassió.

Read Full Post »