Aquest Xabat interromprem el cicle normal de lectures. Deixarem de banda el llibre de Levític per a retornar un dels moments més màgics al meu entendre de tota la Torà (Pentateuc). És un text que ja hem vist anteriorment: Just després de l’episodi del vedell d’or Moisès torna a pujar al Sinaí. A la tercer ava la vençuda i Déu perdona el pecat dels israelites. En aquell mateix episodi, Moisès pot veure l’esquena de Déu.
L’Etern continuà dient: «Mira aquí un lloc prop meu. Posa’t dalt de la roca, i quan passi la meva glòria, et ficaré dins l’esquerda de la roca i et cobriré amb la palma de la mà fins que hagi passat. Després retiraré la mà perquè em vegis d’esquena, ja que no és possible de veure la meva cara». [Ex 33: 21-23]
Aquest passatge és complicat quan l’estudiem des de la perspectiva de la història de la exegesi o interpretació bíblica donat la seva clara presentació de la divinitat en termes antropomòrfics. Déu té cara i a més quina cara! Perquè Moisès no la pot veure i només li és donat de veure l’esquena de Déu per un segon just després de que Déu hagi fet passar la seva presència.
Explicar la evolució de la interpretació d’aquest passatge podria ser un tema per a una tesi doctoral, per tant el deixaré de banda. Només vull assenyalar que generalment ha estat interpretat com una metàfora per a parlar de la presència divina.
Gershom Scholem, el gran pare dels estudis cabalístics, explica que la diferència entre el llenguatge filosòfic i el cabalístic rau en el fet que mentre pel filòsof el llenguatge ha de ser exacte representant fidelment una realitat, pel cabalista el llenguatge no és res més que una metàfora, una al·lusió que amb moltes penes i fatigues només representa de manera aproximada la nostra experiència emotiva.
És interessant assenyalar que en hebreu el terme Davar pot ser traduït tant com “paraula” com “cosa/objecte.” Si seguim aquesta metàfora podem concloure que en el llenguatge les paraules tenen dimensió, pes i massa. Per tant vull centrar la meva reflexió en què poden representar aquestes paraules.
Mira aquí un lloc prop meu – Aquí la paraula Makom / lloc té un doble sentit, perquè en un sentit immediat podem traduir-la com a “lloc, espai,” també ens recorda el passatge de Gènesis (28:16) «De debò, l’Etern és en aquest lloc, i jo no ho sabia» on, degut a la sintaxi de la frase en hebreu, makon/lloc pot significar Déu. Per tant podríem llegir el verset “Estigues amb Mi i Jo estaré amb tu.”
Posa’t dalt de la roca – En diversos passatges del Tanakh (Bíblia) i de les nostres pregàries Déu es anomenat Tzur Israel, Roca/Penyal d’Israel. És una clara referència al rol protector de Déu i una imatge de com era de proper Déu per a Moisès.
Et ficaré dins l’esquerda de la roca i et cobriré amb la palma de la mà fins que hagi passat – Aquest és el passatge per excel·lència del moment de proximitat màxima amb Déu, que en el llenguatge dels mestres khassidics anomenem devekut, o unió mística, quan la persona esdevé una amb déu. En aquest moment la mà de Déu esdevé un bressol que protegeix l’infant Moisès.
Un cop més la imatge de la mà està estretament lligada altres associacions amb altres textos on les mans són una metàfora per a la protecció. “T’he gravat sobre les palmes de les mans,tinc sempre les teves muralles al davant” diu Isaïes (49:15-16)
Finalment, però, sabem que Moisès només pot veure l’esquena de Déu. Què en podem aprendre d’això? Crec que una lliçó d’humilitat gràcies a un passatge del tractat Berakhot (7 a) del Talmud de Babilònia on es diu que Moisès va veure el nus dels tefilin que rodegen el cap de Déu.
Els tefilim, o filacteries, són uns objectes en forma de capsa i amb corretges de cuir per a subjectar-los que fem servir durant les pregàries del matí de diari. Aquest passatge ens planteja la pregunta: vol dir això que Déu prega? La imatge de Déu portant tefilim és la imatge perfecta perquè el text biblic contingut en els tefilim és el text de la Xemà (Escolta Israel L’Etern, el nostre Déu, l’Etern és un Dt 6:4), el text de la unitat divina per excel·lència.
I si Déu, prega, per qui prega? Em temo que donat el context en el que té lloc tot aquest relat Déu prega per nosaltres.
Deixa un comentari