Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2010

El text d’aquest setmana torna a ser un d’aquells textos que ha estat re-utilitzat en el context litúrgic. Es tracta d’un petit passatge extret del llibre de Nombres (24:5). Balak, el rei moabita, es sentia amenaçat per la presència de les tribus israelites prop del seu territori. Amb l’objectiu de llençar-los una maledicció, Balak contractà un profeta, Balaam. Després de vàries aventures, el profeta arribà al cim de la muntanya des de la qual podia veure el campament Israelita i digué:

Mah tovu ohalekha Yaakov

mixkenotekha Yisrael

Que en són, de belles, les teves tendes, Jacob!

Que en són, de belles, les teves estances, Israel!

Aquest verset fa palesa la paradoxa d’una narració que comença amb la voluntat de maleir i acaba amb una benedicció.

La història d’aquest verset, però, continuà quan va ser re-utilitzat en un context litúrgic donant-li tot un nou significat. Aquest procés comença amb una actualització de la imatge de les tendes de les que parla el text, les quals, en el context litúrgic esdevenen sinagogues (vegeu Talmud de Babilònia 105b). Com moltes altres composicions litúrgiques, la pregària coneguda amb el nom de “Mah tovu” és un mosaic de versets bíblics.

No sabem ni qui en va ser l’autor ni el context en el que va ser creada. La trobem per primer cop en el llibre de pregàries recollides per Amram gaon (Babilònia, IX) i on especifica que la persona recita aquest verset en entrar a la sinagoga i afegeix un passatge del llibre de Salms (5:8)

Va ani be rov khasdekha

Però jo, per la vostra gran bondat,

entro a casa vostra

i em prosterno ple de reverència

davant del santuari.

Dos segles més tard, l’autor de llibre de pregàries de la comunitat francesa de Vitry, possiblement un estudiant del famós savi francés Raixí, va afegir un altre passatge del llibre dels Salms (95:6)

va ani eixtakhavé

Em prosternaré i l’adoraré,

m’agenollaré davant d’Aquell que m’ha creat

El cor de la pregària “Mah tovú” són tres versets del llibre de Salms (5:8, 95:6 i 69:14) que comencen amb la frase “Va ani” (lit. “I jo”) A diferència de la resta del corpus litúrgic jueu, que utilitza la primera persona del plural (nosaltres) per a totes les pregàries, la característica de la pregària “Mah Tovu” és que està en singular (jo). No deixa de ser paradoxal que un text que enalteix les tendes en les que viuen les persones acabi essent utilitzat per a expressar una pregària tant personal.

Abans de la invenció de la impremta i la popularització dels llibres de pregàries, les dues primeres seccions de la pregària del matí eren recitades en silenci privadament. Les paraules d’aquesta pregària invocaven en la ment del lector els espais sagrats de la memòria històrica del poble jueu: el tabernacle, el primer temple, el temple de Salomó, el Sant dels Sants, la Divina Presència. Per a altres podia indicar els diferents estadis, o espais,  d’un vaitge interior que acostava aquestes persones cada cop més a la Font de tot.

El clímax de la pregaria el trobem en el penúltim verset “va ani tefilatí lekhá,” provinent del Salm 69:14. Literalment podríem traduir-lo com “I jo (sóc) la meva pregària per a tu” i que altres versions bíbliques han traduït com “et prego,” o “per a mi, la meva pregària és per a tu.”

Què vol dir aquest obscur passatge? Aquesta és la meva interpretació: Desitjo entrar en una pregària personal de tu a tu en la que perdi la consciència de mi mateix i la meva auto-crítica; una relació de tu a tu on les pregàries flueixin a través meu, i les interioritzi a fi que quan deixi el santuari les hagi fet tant meves que les encarni amb qui sóc i com visc allò que he experimentat d’una manera tant vívida i real en el temps i l’espai sagrat.

Mah tovu ohalekha yaakov! – Que en són, de belles, les teves tendes, Jacob!

Anuncis

Read Full Post »

It’s the Thought That Counts.

 Moses struck the rock instead of speaking to it.

 The fault was not in the gesture, but in the feelings that led him to do it:

“Because you do not have enough confidence in Me to sanctify Me in the eyes of the children of Israel, for this reason, you do not lead this group to the land that I gave you.”

 “Confidence” would have meant talking instead of hitting, in sanctifying God with speech instead of committing a violent act.

 When events overtake us, panic can lead us to want to dominate reality, objects or people.

 The cure for panic is trust, trust in God; trust that we are ready to follow through with our choices until the end. To stay proud and to do good, whatever the consequences.

 Our actions are dedicated to those of the creative word, not violence.

 We have the ability to make water come out from a rock in the desert by speaking to the rock.

 Our reward is to enter the land of Israel.

 And our greatest achievement is to have sanctified God by showing the world that our way is not a path of war, nor a way of submission, but a way of building for the good of humanity.

 Thank you for this year together.

 Shabbat Shalom.

 R. Jordi Gendra Molina, M Ling., M.H.L.

ללמוד מן העבר. לחיות את ההווה. לעבוד בשביל העתיד

Learning from the past. Living the present. Working for the future

Read Full Post »

Jewish Life, a Song of Peace and Strength …

“Neima,” “shir,” “shira,” “zemer,” “zimri,” “hock” …

Hebrew has many different words that mean “song.”

The first song is perhaps the one that Miriam and Moses sang, accompanied by drumming and dancing as the Jews emerged from the Sea of Reeds (Exodus 15: 20). The first song was about hope after hopelessness. It spoke of the discovery of another world that was possible after their having lived as slaves, filled with the fear of destruction.

Since then, song and music have accompanied the Jewish people throughout our history. Licentious singing is not acceptable. Only “sacred” song can express our fundamental beliefs. Sacred music must be serious in order to deal with the difficulties that we have faced as a people since the destruction of the Temple, but it also must fulfill the injunction “serve the Eternal with joy.” (Psalm 100: 2)

The music of the Psalms begins with nature, marveling at the beauty of Creation. The music of the Psalms helps us to the recognize our responsibility vis-a-vis Creation, God and our fellow human beings. We cannot sing without hearing each other.

In contrast to the Psalms, the parashah of the week, the Korach, sows discord, and destroys harmony. A recalcitrant Levi will not be among the skillful musicians who accompany the service of the Temple with song.

Our Psalms invite us to sing new songs: “Rejoice you just one, in The Source, you who are upright, it is fitting to sing praise.” (Psalm 33: 1, from the morning service)

Israel’s national anthem is a song of hope.

The hope is that fairness will join with justice.

That gentleness will combine with force.

That a song of peace and not a murmur will infuse the singing at Temple Beth Shalom.

That we join together, in peace and strength, to support each other and TBS

That this Friday we all gather in peace and strength at Kabalat Shabat to listen to each other’s harmonies … hearing, sharing our prayers and learning at our best, some new harmonies.

Shabat Shalom

Read Full Post »

El text de la paraixà d’aquesta setmana em porta a presentar-vos un passatge present en la litúrgia diària. Es tracta del tercer i darrer passatge que configura un element central de la pregària matutina i vespertina de la litúrgia jueva: la xemà. El primer i el segon passatge estan extrets del llibre de Deuteronomi, ja que veurem més endavant.

El tercer passatge pertany al llibre de Nombres (15:37-41)

L’Etern va dir a Moisès: 38 «Parla als israelites i digue’ls que, ells i els seus descendents, es facin flocs [Lit. tzitzit] als angles dels vestits i que es posin un cordó blau [lit. tekhelet] al floc de cada angle. 39 Així, en veure aquests flocs [Lit. tzitzit], us recordareu de tots els preceptes de l’Etern per tal de posar-los en pràctica, i no us deixareu arrossegar pet les cobejances del cor i dels ulls que us han fet ser infidels. 40 Així recordareu i posareu en pràctica tots els preceptes de l’Etern, i sereu sants per al vostre Déu. 41 Jo sóc l’Etern, el vostre Déu, que us he fet sortir del país d’Egipte, a fi de ser Déu per a vosaltres. Jo sóc l’Etern, el vostre Déu».

Què és això dels tzitzit? Possiblement teniu present la imatge d’una persona jueva quan prega, que porta un mantell de pregària anomenat talit. De les quatre puntes del talit pengen com uns cordills que tenen tota una sèrie de nusos. Això són els tzitzit o flocs o serrells segons les diferents traduccions.

El text ens presenta una doble raó per a aquesta pràctica, espiritual i com a element d’identitat. És a dir, com en moltes altres cultures, la roba i la manera de vestir serveix com a senyal de pertinença a un grup humà determinat. En concret la persona que du tzitzit s’identifica com a jueva.

Durant el segle XIX el naixement de la historiografia i altres ciències va dur a l’aparició d’una consciència nova en el judaisme que de sobte tenia una perspectiva global del judaisme que parlava de progrés, en consonància amb l’esperit dels seu temps. Aquesta nova consciència va cristal·litzar no només donant lloc un corrent filosòfic, el neo-kantisme, sinó també a tot un corrent religiós, la reforma.

El moviment reformista, tot i que va a néixer a Alemanya, va organitzar-se primerament als Estats Units. El seu document fundacional s’anomena la plataforma de Pittsburgh (1885). En aquest document, els rabins reformistes parlen del nostres passatge en qüestió i la raó per la qual decideixen eliminar-lo del llibre de pregàries.

Bàsicament la seva decisió es basa en el fet que tots aquests rituals i tradicions tenien el seu origen en una societat i unes idees alienes al món contemporani (en aquest cas, 1885). Per això, no transmeten cap idea ni ajuden a la persona en la seva espiritualitat. En conclusió aquestes tradicions eren tingudes com obsoletes i un entrebanc per a la espiritualitat moderna, i en conseqüència, el judaisme reformista va desfer-se del talit i del tercer paràgraf de la xemà.

Aquesta visió historicista era nova pel judaisme. La teologia rabínica clàssica, tot fent una lectura atenta del text, veu una relació amb els preceptes. En la imaginació rabínica els nusos equivalen el mític nombre de 613 preceptes: “ en veure aquests flocs [Lit. tzitzit], us recordareu de tots els preceptes

En aquest sentit un midraix relaciona el blau (tekhelet) amb el color blau del safir on estaven escrits els deu manaments que Déu donà a Moisès (Pirké de R. Eliezer 14). Igualment, en un altre midraix (a Nm Rabbà 14:3), R. Meir ens explica que qui compleix amb el precepte dels tzitzi és com si hagués donat la benvinguda a la presència divina a la terra, perquè el blau (tekhelet) representa el cel, el tron de Déu, mentre que el blanc representa la terra.

Algú va dir que el segle XXI havia de ser un segle espiritual o no seria. Avui estem més oberts a la espiritualitat que les generacions anteriors. En aquest sentit un dels punts de la teologia del moviment reconstruccionista és la necessitat d’integrar la religió en la vida de la persona, ja que aquesta pot jugar u rol positiu pel seu benestar.

Els tzitzit poden ser un instrument que ens ajudin a centrar-nos en la nostra pregària. Poden evocar en les nostres ments els preceptes que representen valors universals, i els colors dels nostres tzitzit ens portaran imatges d’horitzons llunyans que ens acostin a aquell lloc inabastable on la terra i el cel s’uneixen i entre en la presència del Sagrat.

En paraules del poeta israelià Iehudà Amichai

Per què el talit té línies blanques i negres

i no t quadres com el tauler d’escacs?

Perquè els quadres són finits i sense esperança.

Les línies venen de l’infinit i van fins l’infinit

com les pistes dels aeroports

on els àngels aterren i s’enlairen.

Read Full Post »