El text de la paraixà d’aquesta setmana em porta a presentar-vos un passatge present en la litúrgia diària. Es tracta del tercer i darrer passatge que configura un element central de la pregària matutina i vespertina de la litúrgia jueva: la xemà. El primer i el segon passatge estan extrets del llibre de Deuteronomi, ja que veurem més endavant.
El tercer passatge pertany al llibre de Nombres (15:37-41)
L’Etern va dir a Moisès: 38 «Parla als israelites i digue’ls que, ells i els seus descendents, es facin flocs [Lit. tzitzit] als angles dels vestits i que es posin un cordó blau [lit. tekhelet] al floc de cada angle. 39 Així, en veure aquests flocs [Lit. tzitzit], us recordareu de tots els preceptes de l’Etern per tal de posar-los en pràctica, i no us deixareu arrossegar pet les cobejances del cor i dels ulls que us han fet ser infidels. 40 Així recordareu i posareu en pràctica tots els preceptes de l’Etern, i sereu sants per al vostre Déu. 41 Jo sóc l’Etern, el vostre Déu, que us he fet sortir del país d’Egipte, a fi de ser Déu per a vosaltres. Jo sóc l’Etern, el vostre Déu».
Què és això dels tzitzit? Possiblement teniu present la imatge d’una persona jueva quan prega, que porta un mantell de pregària anomenat talit. De les quatre puntes del talit pengen com uns cordills que tenen tota una sèrie de nusos. Això són els tzitzit o flocs o serrells segons les diferents traduccions.
El text ens presenta una doble raó per a aquesta pràctica, espiritual i com a element d’identitat. És a dir, com en moltes altres cultures, la roba i la manera de vestir serveix com a senyal de pertinença a un grup humà determinat. En concret la persona que du tzitzit s’identifica com a jueva.
Durant el segle XIX el naixement de la historiografia i altres ciències va dur a l’aparició d’una consciència nova en el judaisme que de sobte tenia una perspectiva global del judaisme que parlava de progrés, en consonància amb l’esperit dels seu temps. Aquesta nova consciència va cristal·litzar no només donant lloc un corrent filosòfic, el neo-kantisme, sinó també a tot un corrent religiós, la reforma.
El moviment reformista, tot i que va a néixer a Alemanya, va organitzar-se primerament als Estats Units. El seu document fundacional s’anomena la plataforma de Pittsburgh (1885). En aquest document, els rabins reformistes parlen del nostres passatge en qüestió i la raó per la qual decideixen eliminar-lo del llibre de pregàries.
Bàsicament la seva decisió es basa en el fet que tots aquests rituals i tradicions tenien el seu origen en una societat i unes idees alienes al món contemporani (en aquest cas, 1885). Per això, no transmeten cap idea ni ajuden a la persona en la seva espiritualitat. En conclusió aquestes tradicions eren tingudes com obsoletes i un entrebanc per a la espiritualitat moderna, i en conseqüència, el judaisme reformista va desfer-se del talit i del tercer paràgraf de la xemà.
Aquesta visió historicista era nova pel judaisme. La teologia rabínica clàssica, tot fent una lectura atenta del text, veu una relació amb els preceptes. En la imaginació rabínica els nusos equivalen el mític nombre de 613 preceptes: “ en veure aquests flocs [Lit. tzitzit], us recordareu de tots els preceptes”
En aquest sentit un midraix relaciona el blau (tekhelet) amb el color blau del safir on estaven escrits els deu manaments que Déu donà a Moisès (Pirké de R. Eliezer 14). Igualment, en un altre midraix (a Nm Rabbà 14:3), R. Meir ens explica que qui compleix amb el precepte dels tzitzi és com si hagués donat la benvinguda a la presència divina a la terra, perquè el blau (tekhelet) representa el cel, el tron de Déu, mentre que el blanc representa la terra.
Algú va dir que el segle XXI havia de ser un segle espiritual o no seria. Avui estem més oberts a la espiritualitat que les generacions anteriors. En aquest sentit un dels punts de la teologia del moviment reconstruccionista és la necessitat d’integrar la religió en la vida de la persona, ja que aquesta pot jugar u rol positiu pel seu benestar.
Els tzitzit poden ser un instrument que ens ajudin a centrar-nos en la nostra pregària. Poden evocar en les nostres ments els preceptes que representen valors universals, i els colors dels nostres tzitzit ens portaran imatges d’horitzons llunyans que ens acostin a aquell lloc inabastable on la terra i el cel s’uneixen i entre en la presència del Sagrat.
En paraules del poeta israelià Iehudà Amichai
Per què el talit té línies blanques i negres
i no t quadres com el tauler d’escacs?
Perquè els quadres són finits i sense esperança.
Les línies venen de l’infinit i van fins l’infinit
com les pistes dels aeroports
on els àngels aterren i s’enlairen.
El poema és molt bell i explica el sentit simbòlic de l’ús dels tziz-tziz, les formes ajuden a entendre les coses i a representar-les, per tant són vàlides per a l’home, perquè són a la realitat i ens parlen.
Inspiradors per a la setmana que comença, tant el comentari com el poema. M’ha vingut al cap la imatge dels àngels que dibuixava Paul Klee…
Gràcies rav!