Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2010

Escoltar i escriure: els dos darrers precept

Les dues lectures més breus de la Torà, Nitsavim i vaielekh, són llegides el mateix dia. Quan els seus noms apareixen l’un al costat de l’altre es fa palesa una paradoxa: Per un costat, Nitsvaim significa “estar,” i per l’altre Vaielekh significa “anar, caminar.”

La paradoxa és clara. A Nitsavim, el poble, a punt d’entrar en el país, està parat. A Vaielekh, Moisès, que no anirà amb ells, corre d’una tribu a l’altra per a parlar-los per darrera vegada.

Aquest contrast entre comunitat i individu, entre allò que és estàtic i allò que és dinàmic queda reflectit en els dos darrers preceptes, dels 613 de tota la Torà, que trobem en aquestes dues lectures.

El penúltim precepte és conegut amb el nom de haqhil, o reunió. Cada set anys, durant la festa de les cabanes, Sukot en hebreu ( cap a meitat de la tardor), tota la comunitat d’Israel (“homes, dones i criatures, i els forasters que visquin a les teves ciutatsDt 31:12) es reuneixen a Jerusalem per a escoltar la lectura pública de la Torà.

El llibre de Nehemies (capítol 8 ) descriu vívidament la cerimònia del haqhil presidida per Esdres després del retorn dels hebreus a la terra del seu exili a Babilònia. Més enllà de la descripció de la espectacular lectura pública per a la qual tot el poble va reunir-se “com un sol home,” la descripció també presenta molts d’elements que han esdevingut la base per la lectura sinagogal de la Torà: la lectura es fa en una bimà, o plataforma elevada, amb benediccions específiques relacionades amb la Torà i la seva lectura, i l’alçament del rotlle per a que tota la comunitat pugui veure-la.

El darrer dels preceptes, el 613, suggereix una aproximació diferent per a garantir la continuïtat de la tradició. El precepte deriva del verset «Ara, doncs, escriviu aquest càntic i ensenyeu-lo als fills d’Israel. Poseu-lo als seus llavis…» (Dt 31:19)

Segons la majoria de comentaristes, el càntic al que fa referència el verset és tota la Torà i el precepte d’escriure’l s’aplica a cada individu. Naturalment no s’espera que tots els membres de la comunitat esdevinguin escrivans. El precepte pot ser observat comprant i estudiant Bíblies en hebreu i comentaris, o ajudant a fer noves publicacions i fomentant el seu estudi. Durant aquests darrers anys hem vist moltes campanyes encoratjant a la gent a “comprar” una lletra de la Torà i participant de manera efectiva en la escriptura d’una Torà.

Aquests dos darrers preceptes bíblics afronten els problema de com podem conservar i transmetre a les generacions futures els valors i les tradicions. Però aquests dos preceptes suggereixen dues vies diferents per a aconseguir-ho.

Comunitat i individu – La cerimònia del haqhel o Reunió té lloc davant de tota la comunitat. Escriure una Torà, però, és un acte privat i individual com deixa clar el text en hebreu que diu literalment “Escriviu per a vosaltres.”

Passivitat i activitat – La lectura pública de la Torà és un esdeveniment passiu. La única cosa que cal que la gent faci és escoltar. Però escriure la Torà és un precepte actiu i l’èmfasi no està en la oïda sinó en els llavis: el precepte demana “posar-lo als seus llavis” per tal que puguin estudiar-la i comentar-la activament.

Fix i dinàmic – La lectura que té lloc durant el Haqhel té lloc en un moment prefixat en un lloc preestablert. Segueix un ordre preinstituït i té com a objectiu el conservar la integritat de la tradició. Per contra, el precepte d’escriure la Torà pot ser observat en qualsevol lloc i qualsevol moment.

Llegits conjuntament, aquests dos preceptes suggereixen que, en l’intent de garantir la continuïtat de la tradició, correm el risc de trobar-nos amb una tensió entre la comunitat, que vol conservar una interpretació fixa i universal de la tradició, i la recerca personal, que vol donar a aquesta tradició una expressió més personal, creativa i dinàmica.

Potser aquesta tensió no podrà ser mai resolta de manera satisfactòria; potser no hi ha interès en resoldre-ho, peròper si de cas ho volem intentar podem trobar consol en un comentari de R. Yekhiel Epstein (Lituània XIX) qui va preguntar-se en la introducció de la seva obra Aruch haXulchan perquè el text parla de la Torà com un càntic. La seva resposta: la tradició jueva està plena de diferències d’opinió i de discussions i és per aquesta raó que la Torà és anomenada “càntic” perquè un càntic esdevé molt més estètic quan té moltes veus que sonen alhora, creant una magnífica harmonia.

Read Full Post »

The Torah is not at the heart of the Jewish tradition. It is its interpretation that is central to our thinking and our daily life.
While our parashah ends with very hard-curdling threats, the exaggeration of the threats is open to interpretation.
Is it only by means of persistence and threatening that the Torah is more credible? Our sage’s comment on this verse comes from the end of our parashah: “If you fail to observe faithfully all the terms of this Teaching … the LORD will inflict extraordinary plagues upon you and your offspring, strange and lasting plagues, malignant and chronic (lit. ne’emanot) diseases.” (Dt. 28: 58-59)
Rabbi Yohanan said: “These plagues are malignant and persistent. Malignant – by the harshness with which they affect us. Chronic (lit. ne’emanot) – to leave us when it’s time. “
One would think that “chronic” means that they persist in attacking us, but for Rabbi Yohanan, “Chronic” is not the right the translation for the Hebrew term ne’emanot. According to Rabbi Yohanan, the plagues persist in their intention to leave once their mission is accomplished. The Hebrew word here is: ne’emanim, which means “faithful”. They are faith-ful to their mission which is to be trials for us that strengthen us, but ultimately leave us once we have learned the lesson.
The idea behind Moses’ last speech is not to overwhelm people but, on the contrary, to lead us to do good. The future of the people of Israel and the values she carries will depend on that good that is done.
It is important to emphasize over and over the crucial role people’s righteousness will play at the moment of settling in the land of Canaan.
It was necessary to warn the children of Israel of disastrous consequences due to a lack of determination to do good, which could unravel the entire project. But let us not be deterred by exaggerated threats.
Those aspects that were meaningful to the social reality of Moses’ time needed to be retranslated at the time of Rabbi Yohanan. It is time to remember that our people do not fear adversity, and we consider challenges an opportunity for testing and questioning in order to advance further progress.
Thus, we consider that the challenges are here to help us. They are “faithful” to us and they will leave as soon as we ac-quire the tools necessary to recover.
Is this statement truth? Do we always have the ability to use the challenges for good? The answer to this question de-pends on many factors. One of these factors depends on us individually: It is easier to cope with difficulties when we feel very lucky than when we feel overwhelmed.
Another of these factors depends on us, as a community: the more friendly we are, the stronger our network will be and more people in trouble will be able to receive our help to transform their difficulties into learning moments.
To strengthen ourselves, to strengthen the solidarity between us, are two of the central objectives of our Tradition.

Read Full Post »

Who can guarantee that he knows what is just? Sometimes life is full of surprises, What I thought was a good opportunity proves to be a disaster, but who knows if something positive will arise from it? One who is believed guilty is declared innocent because the facts that have been presented may be interpreted differently. That is the lesson that the prophet Elijah taught to his dear friend, Rabbi Joshua ben Levi.
The prophet Elijah proposed that he fulfill one of Rabbi Joshua ben Levi’s wishes. What would be most desirable to him was traveling alongside the prophet. Elijah agreed that they could travel together but placed one restriction on Rabbi Joshua, that his friend refrain from any comments and questions.
They began their journey, arriving at the door of a poor couple whose only signficant possession was a cow.
Despite their poverty, they welcomed the travelers as best they could. When they departed, Elijah predicted that their cow would die, which occurred immediately. Was this a way to thank generous hosts who could not afford to lose their cow, asked Rabbi Joshua? Elias reminded his friend of his promise to remain silent.
The pair next arrived at the house of a wealthy merchant, who received them in his house but offered them neither food nor drink nor spoke to them. On their departure, Elijah informed the merchant that the wall of a room, which needed to be repaired, would be soon be strong and solid. Why would Elijah reward an undeserving individual? With great difficulty, Rabbi Joshua managed to keep his promise to remain silent.
In a beautiful and wealthy synagogue where Elijah and Rabbi Joshua were greeted coldly, Elijah awarded every member the stature of leaders; but when the pair were received hospitably by a generous and kind couple at their orderly, well-kept home, he predicted that their house would be turned upside down! Rabbi Joshua could no longer remain si-lent and told Elijah of his astonishment and revulsion. Elijah agreed to answer his questions but informed him that they would travel separately afterward.
Then Elijah set about repairing the damage he had caused. Knowing that his prediction had ruined the life of the poor couple, Elijah prayed for a quick replacement for their cow. The wall of the unfriendly merchant would contain a hidden treasure; by praying for a miraculous repair, the merchant had been deprived of that treasure, which would even-tually fall into the hands of others. The inhospitable synagogue, full of people fighting for the leadership, was to lose some of its wealth and influence, while the upside-down house of the kind couple would be a sign that they would soon have children they desired!
And what, you may ask, is the lesson we should derive from this story? Would the lesson be, as some believe, that we should not disavow the Eternal when unfair things seem to occur? Or, that we should not try to unravel the
mysteries of life as Rabbi Joshua did? Should we understand that we must choose between living in this world and accepting that we cannot know or control everything, or should we try to fully understand everything but remain inactive and only question what occurs? Perhaps we should learn that we must never despair despite how bad a situation seems. Or that Rabbi Joshua ben Levi should have seized his chance to accompany Elijah without giving up his right to question his actions. Should Rabbi Joshua have considered that the situation could change and that he would return to the normal course of his life? Must we give the benefit of the doubt? Should we learn that there are some issues and questions that should remain unanswered? Or perhaps this story teaches us about the power of friendship, which led Rabbi Joshua to this extraordinary adventure?
Can we make sure that our friends, our children, our partners in all our projects, in family, love, or profession-ally, grasp the reasons why we make our decisions? Do we try to see things from their perspectives? Do our decisions seem unfair from their points of view? We can encourage other people’s questions and raise our own. And if this becomes impossible, we will have to leave room for trust or take separate paths.
Our parashah teaches that one should step out of a straight line, but not right or left.
Several commentators offered opposing answers to the question of who can define the right and left. What should we do if “the commentator of the day” tells us “the (old) right is (now) left and (old) left is (now) right”? How do we know which way is the correct path?
There are things that one sees, and others that one ignores. If we want to remain a Community and people demand on one hand that we respect one another’s visions and opinions but also retain a joint vision, we must realize that we will never have 100% agreement on issues.
May we have the opportunity to reflect on this during these coming week and Shabbat, with friends, family, and synagogue.
Shabbat shalom!

Read Full Post »

Amb 70 mitzvot (o preceptes) d’un total de 613, el passatge d’aquesta setmana (Dt 21:10-25:19) és que conté més mitzvot de tota la Torà. De tots aquests preceptes, només un promet una recompensa i, de fet, és un precepte ben curiós: Abans d’agafar els ous d’un niu, cal fer fora la mare.

Si pel camí trobes un niu d’ocells en un arbre o a terra, amb els petits o amb els ous i la mare que cova, no agafis la mare amb els petits; deixa lliure la mare i agafa només els petits; així seràs feliç i viuràs molts anys.” (Dt 22:6-7)

Per què cal fer un precepte el fer fora la mare? I, per què, d’entre tots els preceptes, aquest és l’únic recompensat amb “molts anys”?

En una primera lectura podem pensar que aquest precepte és una expressió de compassió cap els animals i reconèixer que seria èticament erroni aprofitar-se de l’instint maternal de l’ocell de quedar-se prop dels ous per a protegir-los. Per tant, cal espantar-la i fer-la volar per a protegir-la.

Els rabins de Mixnà semblen criticar aquesta visió, afirmant que no podem dir que la raó per a aquest precepte sigui la misericòrdia de l’Etern: “Aquell qui diu “Fins al niu de l’ocell arriba la teva misericòrdia”… cal fer-lo callar.” (Berakhot 5:3)

Molts comentaristes suggereixen que aquest precepte té menys a veure amb la compassió cap els animals, i molt més a ensenyar-nos compassió. Per exemple, Maimònides suggereix que hem d’evitar endurir els nostres cors davant del mal dels altres: “El principi subjacent en aquest precepte no és el de demostrar misericòrdia envers l’animal, sinó ensenyar a la persona el valor de la misericòrdia (o en un llenguatge més actual, empatia).”

El comentarista Isaac Abravanel, home del renaixement, estadista, diplomàtic al servei dels Reis fins l’expulsió l’any 1492, ens proposa una idea molt diferent molt rellevant pel nostre món contemporani:

La intenció de la Torà és la d’evitar la possibilitat de la destrucció prematura i alhora encoratjar la creació a existir en tot el seu potencial. Per tant, quan la Torà diu “així seràs feliç i viuràs molts anys” significa que serà un bé per a la humanitat el protegir la creació per tal d’estar en disposició de participar-ne novament en un futur… perquè , si estem destinats a viure molts anys a la terra cal que treballem per a perpetuar la creació.”

Escrit fa més de 500 anys, Abravanel descriu el concepte contemporani de “desenvolupament sostenible,” és a dir, garantir que el nostre progrés no extingeixi els recursos que continuen essent la base amb la que satisfem les nostres necessitats. Segons Abravanel, la raó per la qual deixem anar a la mare és simplement pel fet que pot tornar a reproduir-se i posarà altres ous que podrem utilitzar en el futur.

La idea de desenvolupament sostenible ja està present en molts ensenyaments del text bíblic. Potser el més clar sigui el de Dt 11:13-17, que llegim cada dia dues vegades en el text del Xemà, i que ens adverteix contra la idolatria amb un especial significat ecològic. Si continuem contaminat el medi ambient, demostrant una completa falta de respecte envers la Creació, la pluja deixarà de caure i els camps ha no donaran fruits. Existeix una relació directa entre el nostre comportament i la nostra capacitat per a construir una societat agrícola sostenible amb la conclusió “perquè tu i els teus fills tingueu una vida llarga al país que l’Etern va prometre de donar als vostres pares” (Dt 11:21)

Read Full Post »

Segueix estrictament la justícia; així viuràs i posseiràs el país que l’Etern, el teu Déu, et dóna.

(Deut 16:20)

Aquest crida de Moisès “Segueix estrictament la justícia” als jutges d’Israel és potser un dels passatges més citats de la Torà fins al punt de convertint-se en un lema pel moviment reformista, però la segona part del verset sol passar més desapercebuda. En rellegir aquest verset m’ha copsat recordar que, segons Moisès, la seguretat no depengui de la força militar o de la capacitat estratègica, sinó de la qualitat moral de la societat que viu en el país. Aquesta no és tesi nova, sinó que és el ressò de les meves lectures del pensament del Prof. Israelià Y. Leibowitz ara fa un 15 anys.

L’aproximació que Moisès suggereix als jutges va en contra la pràctica establerta dels estats moderns. Per tant, avui en dia és “normal” que, en temps de perill, la qualitat moral sigui la primera en ser sacrificada en l’altar de la seguretat nacional perquè les amenaces a la seguretat nacional acaben convertint-se en justificacions per a la violació de la llibertat.

En comptes Moisès corre a recordar-nos que els perills més grans per a la societat provenen de l’interior: quan comencem a acceptar compromisos respecte la justícia. Com diu el comentarista italià Obadia Sforno (1475-1550) “No hi ha perill més gran per a la estabilitat de la vida d’una nació que la injustícia.”

En el món contemporani, la major part de les aspiracions sobiranistes sobre un territori són expressades en termes de dret i legalitat. Aquest verset ens ensenya una alternativa: el dret a la sobirania deriva del fet que cadascun dels membres de la societat es comprometi a crear una societat basada en la justícia.

En aquest intent de donar vida a l’ideal d’una societat justa, la insòlita formulació de la frase (literalment: justícia justícia perseguiràs) ha portat a molts comentaristes a oferir algunes interpretacions que ens poden fer pensar en com podem treballar per a aconseguir la justícia.

L’autor del comentari khasídic Sefat Emet, escrit durant el segle XIX, concentra la seva explicació en l’ús inusual del verb “perseguir.” Moisès no diu “crear,” “fer” o “treballar en favor” de la justícia, sinó “perseguir.” La raó la podem trobar en el fet que la Justícia com a ideal absolut és una utopia inabastable, però això no pot ser una excusa per a no perseguir-la.

Altres comentaristes khasídics contemporanis com Simkha Bunem han comentat en la repetició “justícia justícia” i han explicat aquesta aparent innecessària repetició: “la persecució de la justícia cal que sigui feta també amb justícia.” És a dir, no es val comprometre’s a una persecució a cegues de la justícia sinó que també això cal fer-ho amb justícia. Dit d’altra manera, tenir uns fins justos, i per tant tinguts en molt alta consideració, no pot justificar mai l’ús de mitjans injustos.

Els mestres del Talmud interpreten de manera diferent aquesta repetició de la paraula justícia. En la seva ment, com que hi ha dos mots “justícia” significa que hi ha d’haver dos tipus de justícia: la primera es basa en el rigor de la llei, en una lectura literal i rígida; la segona, la justícia basada en el compromís mutu. Ho expliquen amb dos exemples:

Ha estat ensenyat (a la Torà) “Justícia justícia perseguiràs.” La primera ¨Justícia¨ fa referència a una decisió legal estrictament. La segona, al compromís. Per què? Quan dos vaixells es troben en pas estret, si passessin tots dos alhora s’esclafarien i s’enfonsarien, però si un dóna pas a l’altre podran passar sense cap problema. Igualment, quan dos camells es troben en un camí estret, si tots dos passessin alhora s’esclafarien, però si un dóna pas a l’altre passaran bé.

(TB Snahedrin 32b)

Encara que no siguem mariners o camellers, les situacions que aquest passatge talmúdic descriu ens són familiars a qualsevol que hagi volgut conduir per un carrer estret o faci servir un carretó en el supermercat. La fórmula del compromís pot – o no- resultar-nos familiar, però pels mestres del Talmud també és una forma de justícia.

Read Full Post »

Mira! Avui poso davant vostre la benedicció i la maledicció: la benedicció, quan obeïu els manaments de L’Etern, el vostre Déu, que avui us dono; la maledicció, si no escolteu els manaments de l’Etern, el vostre Déu, i us separeu del camí que avui us indico,…”

(Dt 11:26-28)

Aquest famós passatge en què Moisès els Israelites per a que segueixin pel camina de la justícia comença amb la paraula “Re’eh -Mira!” És realment quelcom insòlit perquè el Judaisme posa l’èmfasi en l’escolta, i no pas en el veure. En la pregària de la Xemà, (Dt 6:4-9) no només subratlla l’escolta (“Escolta Israel…”) sinó que a més, en recitar aquesta passatge, ens cobrim els ulls per a evitar qualsevol distracció visual.

Avui, però, la paraula clau és “Mira!” i sembla molt escaient perquè Moisès presenta de manera visual als Israelites la tria entre el camí de la benedicció i la maledicció en un passatge més forts pedagògicament de la Bíblia. La Mixnà, compilada en el segle I de la nostra era, descriu aquesta escena en un exercici d’imaginació: (tractat Sota 7:5)

Quan Israel va travessar el riu Jordà i va arribar als peus de les muntanyes Garizim i Ebal… sis tribus pujaren a la muntanya Garizim i les altres sis tribus pujaren a la muntanya Ebal. Els sacerdots, els levites i l’arca varen quedar-se a la vall, entre de les dues muntanyes… els levites es giraren cap a la gent que estava en el Garizim i varen pronunciar les benediccions i la gent va respondre “Amen.” Després varen girar-se a la gent que estava en el Ebal i varen pronunciar les malediccions i la gent va respondre “Amen”… Després varen dur unes pedres… i varen escriure-hi les paraules de la Torà en 70 llengües.

És difícil imaginar una posada en escena més dramàtica i espectacular en un moment tant especial com quan un poble es troba davant d’una cruïlla moral, una elecció que tindrà efectes directes en el destí comú. Si bé aquesta escena va tenir lloc fa molts segles i en la imaginació dels rabins, el dramatisme de la acció ens ensenya tres lliçons que, 3000 anys després, encara conserven tota la seva actualitat.

1] Una societat justa és una recompensa en sí mateixa. Els comentaristes es fixen en un detall en la formulació que fa Moisès al poble que no està reflectit en les traduccions al català de la Bíblia. En comptes de dir “La benedicció si (‘im) obeïu… la maledicció si (‘im) els desobeïu” Moisès només utilitza el condicional “’im – si” en referir-se a les malediccions, però en parlar de les benediccions fa servir “axer – que/quan.” Una traducció més acurada de l’original llegeix: “La benedicció que/quan obeïu…”

R. Meir Lobush (Polònia XIX), anomenat pel seu acròstic Malbim, ens ensenya que aquesta formulació ( quan… si…) que la raó per a seguir aquests principis no la hem de buscar en l’obtenció d’una benedicció o recompensa, sinó que edificar una societat en aquests valors és de fet la recompensa en ella mateixa.

2] La opció que triem no només ens afecta a nosaltres sinó també a la resta de la societat. El discurs de Moisès és insòlit també per un altre aspecte només reflectit parcialment en una de les traduccions, la BCI. “Re’eh” és el verb hebreu “mirar” en 2a persona singular de l’imperatiu, “Mira!” però la resta del discurs segueix en plural, “Avui poso davant vostre.” La lliçó espiritual que podem aprendre d’això és que, cadascú de nosaltres, ens hem de veure com individualment responsables del destí de la comunitat. El valor de cadascú de nosaltres i la capacitat que tenim, com a membres de la societat, per a fer decantar la balança cap a un costat o un altre no podria haver trobat millor fórmula que la de 12 tribus perfectament distribuïdes en les dues muntanyes. Va ser així com, segons els mestres del Talmud (Xevuot 37b), en aquell moment, els israelites varen acceptar la idea de la responsabilitat comuna.

3] Pensa globalment, actua localment. Potser l’aspecte més sorprenent de la dramàtica descripció que en fa la Mixnà no sigui la recitació de les malediccions i les benediccions, sinó el final de tota l’escena, quan, un cop acabada tota la cerimònia, els israelites varen portar unes pedres on varen deixar per escrit la seva experiència en 70 llengües. Cal recordar que el número 70 indica, en el pensament semític, la totalitat, o en un llenguatge més modern, la globalitat.

Segons R. Hirsch, la gent varen reconèixer la força que tenia aquell moment i varen entendre que els valors pels qual s’havien de guiar no eren valors nacionalistes, sinó valors universals. Aquella gent varen entendre la importància del moment, allò de sagrat que havia en aquella tria, i varen decidir deixar el seu testimoni no només pels seus descendents sinó també per a la resta del món.

Aquesta antiga cerimònia documentada en aquest breu passatge de la Torà ens recorda que la recompensa per la creació d’una societat justa és la justícia en sí mateixa, que tots, com a part integrant d’aquesta societat, tenim el deure d’actuar per a influir la societat en aquesta direcció i que en esforçar-nos en construir una societat d’aquest tipus esdevenim exemples per a la resta del món.

Read Full Post »

On life decisions

Do we really make our own life decisions?
We as Reconstructionst Jews think that we do.
Why live, look, learn, try to grow in wisdom and good deeds if we are creatures pre-programmed for good or for evil, if the script is already written?
Yet many religions and cultures, past and present included, believe that a higher being dictates every individual’s actions. People who believe in predetermination base their relationship with God on obedience to and compliance with God’s orders. Or rather, on the orders they imagine to be God’s.
Sociologists claim that social realities play a fundamental role in our behavior.
Psychologists say that the subconscious plays tricks on us without our knowledge.
Our tradition tell us, “Re’eh! – Look!” This is the first injunction of our parashah, and at the same time, its name.
“Look, I have set before you blessing and curse.”
Elie Munk was a French, 20th century Orthodox rabbi. He wrote about “Re’eh – Look!”: “To understand the problem of free will, it is necessary for the individual to look first at his or her own conscience.”
Rabbi Munk and Sigmund Freud converge at this point and encourage us to grow in self-knowledge.
The Sages of Pirkei Avot remind us that the wise person is the one who learns from others.
The dialogue between the Jewish people and the nations continues. For Reconstructionists, this dialogue remains a source of constant enrichment.
The dialogue between the currents of thought and practice within Judaism continues. Some fear it and would like to put it on hold, but this is not desirable because communication among Jews of different sects will disappear if we remain silent, if we cut off the dialogue.
If we accept the diversity of interpretations; if we build on what unites us as well as what sets us apart, we gradually come to know ourselves and others better and better. We recognize that we are endowed with free will and with the ability to rise above superstitions, social pressures and old wounds. Our tradition encourages us to translate this quest into concrete actions that permeate our daily routines.
If we learn to do this, we determine our own destinies.

Read Full Post »