Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2011

Qualsevol projecte, per més noble i espiritual que sigui, necessita certs aspectes pràctics per a poder funcionar. El passatge d’Èxode 25,1-27,19 descriu la construcció del mixkan, o tabernacle, però alhora també intenta respondre a la qüestió pràctica de com recollir fons pel mixkan. Aquesta descripció de la primera recollida de fons en la història hebrea ens ofereix algunes pistes sobre com donen i què rebem a canvi.

 

Les instruccions de Déu a Moisès sobre la col·lecta que ha de fer per a dur a terme la construcció del mixkan estan redactades d’una forma una mica peculiar: “Mana als israelites que em recullin una contribució en el meu honor” diu Déu “de tothom que s’hi senti ben disposat.” (Ex 25,2)

 

No seria més lògic esperar que un manament (“mana als israelites”) digués “que donin” en comptes de “que recullin,” sobretot a partir del moment quan les donacions no són impostos sinó quelcom que la persona dóna segons la disposició dels seu cor?

 

Fins i tot el text que segueix aquest manament està redactat en un llenguatge insòlit: “I em faran un santuari perquè pugui habitar enmig d’ells.” (Ex 25,8)

 

Seria més lògic esperar que la frase llegís “enmig del tabernacle” en comptes de “enmig d’ells,” és a dir de les persones.

 

La insòlita formulació d’aquests dos versets, ens suggereixen els rabins, tenen com a objectiu comunicar dos valors important sobre els donatius.

 

La primera lliçó és que en qüestions comunitàries donar, en realitat, és una mena de recollir. Allò que donem és allò que ens pertany, que és únic i autènticament nostre. Per això, és manat al poble que reculli i no diu “donar.” L’acte de donar crea una mancança que sempre romandrà amb aquestes persones per sempre.

 

Com a confirmació d’aquest punt, -i aquesta és el segon valor- el segon verset aclareix que l’objectiu no és el de crear una casa per a la divinitat en el món sinó el de crear un lloc en el cor de la persona on la divinitat hi pugui residir. A través de les seves contribucions la gent crea un espai de santedat entre els seus cors. El comentarista Isaac Abarvanel, tot un home del renaixement, ho resumeix molt bé: “Les paraules “habitar enmig d’ells” volen ensenyar-nos que la voluntat del Sant era dir que a través de la construcció del tabernacle i la seva parafarnàlia, la santedat de la divina presència habitaria entre les persones.”

 

Les experiències que han tingut molts donants ens deixen clares que les lliçons del passatge del tabernacle també s’apliquen a moltes altres situacions. En primer lloc, com han relatat molta gent que ha donat, quan tenen la consciència i la satisfacció de veure que les seves donacions han ajudat a la creació d’una nova escola, o un centre social o un hospital, el sentiment de participació i d’orgull fa molt difícil poder distingir entre el sentiment de donar i el de rebre.

Read Full Post »

Lending an Ear

On this Shabbat, during the reading of the Torah, Jews throughout the world will rise from their seats and witness a most dramatic scene – the revelation of the Torah at Mount Sinai.  This theophany, a scene in which God appears to human beings, forms one of the most memorable episodes in the entire Torah.  And yet, the  parasha  from which we read is called  Yitro,  the Hebrew name of Moses’ father-in-law Jethro, a seemingly strange selection for such a monumental reading.  Who was Jethro and why was he so important?

 

Although we are first introduced to Jethro in the opening chapters of Exodus, the significance of his presence is not felt until the Israelites have left the land of Egypt.  Following the Israelites’ journey through the Sea of Reeds and a series of random grumblings, Moses appears overtired, overworked and overburdened.  After witnessing his son-in-law’s conduct, and hearing from Moses directly that he spends every waking hour addressing the people’s complaints, Jethro instructs Moses to seek  out magistrates who will serve as judges over the people.  These magistrates will create a system for handling minor disputes, leaving Moses to address the larger issues.

 

Although Jethro offers a solution for Moses’ exhaustion, it is clear that he cares about Moses’ well-being, and that he listens to Moses’ concerns.  Many times, the act of listening, in addition to offering empathy and support, is the best assistance that we can provide another person in a time of difficulty.  As Dr Michael Nichols writes in his work, The Lost Art of Listening,  “The obligation to listen can be experienced as a burden, and we all sometimes feel it that way.  But it is quite a different thing to be moved by a strong sense that the people in our lives are eminently worth listening to, a sense of their dignity and value.  One thing we can all add a little more of is understanding—respect, compassion, and fairness, the fundamental values conveyed by listening.”  And to accomplish such a goal, all we need to do is to open our ears and offer our hearts.

 

In all likelihood, Jethro as a character had nothing to do with the naming of this week’s  parasha.   Books of the Torah were divided into  parashiot  during the Middle Ages, around the same time that Scripture was rendered with chapters and verses, and only six  parashiot  out of fifty-four are named for a biblical character.  Most times, the name of a parasha  is simply one of its first words.  How appropriate it is then that Parashat Yitro opens with the words Vayishma Yitro, “And Jethro listened.”  May we come to recognise that we are responsible for listening to one another, and understand that in many circumstances, when a friend or a loved one seems to need a helping hand, what they need most is for us to sit with them and lend an ear.

Trivia Question

Yitro is one of six parashiot named for a character in the Bible.  Can you name the other five?

Read Full Post »

Just acaben de sortir d’Egipte miraculosament que els israelites estan apunt d’experimentar un desastre. Perseguits per les tropes del Faraó, els israelites es troben atrapats entre les aigües del mar Roig, per un costat, i l’exèrcit, per l’altre. Els israelites entren en pànic. Amb una amarga ironia escridassen a Moisès “¿Que no hi havia tombes a l’Egipte, que ens has dut a morir al desert?” (Ex 14:11) Moisès els promet que Déu els salvarà i prega a Déu per a que els salvi.

De totes les respostes possibles, la de Déu és del tot sorprenent i xocant “¿Per què tots aquests crits? Mana als israelites que es posin en camí. I tu, aixeca el bastó, estén la mà damunt el mar, parteix-lo en dos,” (Ex 14:16)

Va bé, si Déu havia pensat en dividir la Mar Roja, realment calia que Déu renyís Moisès primer?

 

Aquesta estranya discrepància entre la primera part de la resposta de Déu i la segona on diu als israelites que han d’anar endavant per acabar revelant-los que planeja dividir la mar ha donat lloc a un famós midraix, o interpretació:

Quan els israelites varen arribar a la riba del mar, una tribu va dir: “No serem nosaltres els primers a entrar a l’aigua!” Una altra tribu va dir: “Tampoc no serem nosaltres els primers a entrar a l’aigua.” En mig d’aquesta discussió una persona anomenada Nakhson ben Aminadav, un dels caps de la tribu de Judà, va prendre la iniciativa i va ser el primer en posar en el peu dins l’aigua, animant a la resta de la seva tribu a seguir-lo… per aquesta raó Judà va merèixer ser rei d’Israel com diu “la terra de Judà fou el seu santuari,el país d’Israel, la seva possessió” (Sl 114:2)

(Mekhilta Bexalakh)

Segons aquesta interpretació només després de que Nakhson ben Aminadav demostrés la iniciativa i el valor de continuar avantçant, Déu va dividir la mar. Sembla ben estrany que el comportament de Nakhson ben Aminadav hagi donat tanta fama i honor a aquest personatge. Caminar cap a la mar no era certament una acció gaire racional i encara menys era una possibilitat que segons cap lògica hagués pogut conduir els israelites cap a la llibertat. Al contrari, la podriem considerar una mesura boixa i desesperada.

Per contra, la tradició lloa Nakhson ben Aminadav perquè va saber reaccionar quan la resta eren incapaços d’actuar degut a la impressió del moment. En la seva lloança cap Nakhson ben Aminadav per la seva acció, la tradició jueva reflecteix la profunda convicció que, fins i tot en situacions aparentment impossibles, podem trobar solucions miraculoses, però només si nosaltres fem la primera passa. Aquesta és de fet la interpretació que fa Raixí, el comentarista bíblic francès del segle XI, de la resposta de Déu a Moisès: “ Mana als israelites que es posin en camí” la interpretació de Raixí és la següent “Si tant sols els israelites haguessin continuant fent camí, la mar no els hauria estat cap obstacle.”

Tot al llarg de la narrativa bíblica trobem esdeveniments extraordinaris, d’aparença miraculosa, que han resolt situacions que eren aparentment impossibles, però que com en el cas de la partició de la Mar Roja el missatge sembla ser que només quan fem la primera passa l’impossible sembla esdevenir possible.

Una paràbola hassídica expressa aquesta idea:

Un home està perdut dins d’un llarg i fosc túnel i no pot veure el camí de sortida. De sobte apareix una altra persona:

Que el puc ajudar?”

No puc trobar el camí de sortida del túnel” diu el primer.

Tingui” diu la segona persona “agafi la meva torxa. L’ajudarà a trobar la sortida.”

L’home agafa la torxa, però encara no està satisfet.

Miri.” diu. “No funciona. La torxa només il·lumina uns pocs metres i aquest túnel deu ser molt llarg, centenars de metres.”

Té raó,” Diu la segona persona. “La torxa només il·lumina uns pocs metres, però si continua caminant il·luminarà els metres successius. Ara li poden semblar foscos, però més endavant li semblarà diferent. I abans de que se n’adoni, no només haurà fet molts més metres en aquest túnel, sinó que fins i tot podria trobar-se fora i tot.”

Read Full Post »

La història de l’èxode d’Egipte arriba al seu moment culminant. Noves plagues cauen damunt d’Egipte i la desena i última serà dramàtica. Els israelites han fet maletes i estan llestos per emprendre el camí, però abans de que tot això pugui tenir lloc, Déu parla a moisès i als israelites i els dona el primer manament com a poble: «Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos, serà el primer entre els mesos de l’any.» (Ex 12:2)

Per què, dels centenars de preceptes que el poble acabarà rebent, inclosos molts de tema ètic i de fe, el primer precepte que reben mentre encara són a Egipte diu que han d’establir un calendari la primera data del qual sigui el dia de la sortida d’Egipte?

El comentarista italià Obadia Sforno (XV-XVI) en llegir aquest precepte es fixa en el terme «lakhem / per vosaltres» i ens suggereix que just en aquest moment, quan els israelites estan a punt d’assaborir la llibertat, la seva actitud envers el temps està a punt de canviar:

«A partir d’ara, els mesos us pertanyeran perquè en feu allò que voleu, a diferència de quan ereu esclaus i quan els vostres dies no eren vostres, sinó que estàveu subjectes al servei i a la voluntat dels altres. Per aquesta raó aquest serà per a vosaltres el primer dels mesos de l’any perquè en aquest mes comença la vostra lliure existència.»

Per a un esclau, diu Sforno, el temps no té significat. Allò que importa del temps, no és el fet que passi, sinó allò que fem mentre passa. Només quan tenim la llibertat de triar, el temps assoleix el seu significat autèntic. Pel que fa al poble, va ser només a partir del moment en què assaboriren la llibertat que la història comença de veritat. El dia en què varem experimentar el pas de l’esclavatge a la llibertat va ser la veritable «festa de la independència.»

Es interessant el fet que, just en el moment en què aquest precepte és donat, la Bíblia ens dóna la data exacte: el deu del mes d’Abib.

La història, sembla suggerir-nos Sforno, no és només una simple cronologia d’esdeveniments. És una sèrie d’eleccions fetes en llibertat. La llibertat porta en ella mateixa la capacitat de participar en la creació de la història, d’exercir el domini sobre el temps a través de les tries que fem.

Read Full Post »