Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2011

L’Etern va dir a Moisès: “Parla a tota la comunitat dels israelites i digue’ls: Sigueu sants, perquè jo, l’Etern, el vostre Déu, sóc sant.” (Lv 19,1-2)

Per què, amb tota la plètora de preceptes que tenim, cal un altre precepte que ens exigeixi ser sants? Què aporta de nou aquest precepte que no sabéssim abans?

Maimònides, conegut també com Rambam i com rabí Moixè ben Maimon, segle XIII) en un famós comentari a aquest precepte observa que no hi ha cap sistema legal que pugui regular tots i cadascuns dels aspectes de la nostra vida i del nostre comportament. Encara que existís una persona que respectets tots els preceptes – explica Maimònides- sempre podria trobar un amanera de comportar-se amb excessos i esdevenir un nabal birxut ha-torà, una persona menyspreable en el marc de la Torà. Aquest precepte té com a objectiu garantir que, fins i tot en l’àmbit d’allò permès, hem d’esforçar-nos a aconseguir la santedat.

Però què significa realment això d’“aconseguir la santedat”?

En el llibre de Levític, o Vaikrà, trobem el terme keduixà (santedat) utilitzat en relació a tres àrees: l’àmbit del temps, de l’espai i les persones. En cadascuna d’aquestes àrees hi ha dos temes als que s’aplica el terme keduixà específicament: La santedat del temps (Xabat i festes), la santedat del lloc (La muntanya del temple i la terra) i la santedat de les persones (els kohanim o sacerdots i el poble)

Rabí Saul Berman, un filòsof jueu contemporani, ha subratllat la existència d’una difereència significativa en la natura de la santedat relativa als exemples que he esmentat. En cada cas, el primer exemple és intrínsecament sant, és a dir, designat com a sant per Déu. Per contra, el segon exemple en cadascuna d’aquestes categories aconsegueix la santedat només quan el poble acompleix algun acte especial.

Així en la categoria del temps, el Xabat és intrínsecament sant perquè ha estat decretat sant per Déu. Però les festes no han estat determinades santes per Déu sinó que requereixen de la col·laboració humana a partir del moment que han estat fixades segons el calendari humanament determinat per les persones. Igualment en la categoria del lloc, la muntanya del Temple té una santedat divinament preestablerta i intrínseca, que no podràs ser anul·lada mai. Però la terra aconsegueix la santedat només quan el poble la respecta. Finalment, en la categoria de les persones, els sacerdots són considerats com dipositaris d’una santedat intrínseca, mentre que el poble en el seu conjunt és considerat sant només quan es comporta amb santedat.

Berman doncs proposa que la santedat ha de ser considerada com una sèrie de cercles concèntrics. En el centre tenim un nucli ocupat pels exemples de la santedat atorgada per la divinitat: El Xabat, el Temple i els sacerdots. En un segon nivell una sèrie d’exemples més generals que assoleixen la santedat només a través de la col·laboració entre la persona i Déu: Les fetes, la terra i el poble. I encara hi ha un tercer cercle més extern i ample. Un cercle que avarca tot temps, tot lloc i tota persona.

Des de aquesta perspectiva, la santedat ens proposa dos models. És com si Déu estigués ensenyant-nos: “Aquí teniu un exemple d’un temps que jo he fet sant, el Xabat. Veniu i fem junts les festes. Ara aneu i feu sant cada moment.” El mateix val per a l’espai i les persones: “Ara aneu i feu santa cada persona.”

Anuncis

Read Full Post »

L’Etern va dir a Moisès: “Parla a tota la comunitat dels israelites i digue’ls: Sigueu sants, perquè jo, l’Etern, el vostre Déu, sóc sant.” (Lv 19,1-2)

Per què, amb tota la plètora de preceptes que tenim, cal un altre precepte que ens exigeixi ser sants? Què aporta de nou aquest precepte que no sabéssim abans?

Maimònides, conegut també com Rambam i com rabí Moixè ben Maimon, segle XIII, en un famós comentari a aquest precepte observa que no hi ha cap sistema legal que pugui regular tots i cadascuns dels aspectes de la nostra vida i del nostre comportament. Encara que existís una persona que respectets tots els preceptes – explica Maimònides- sempre podria trobar un amanera de comportar-se amb excessos i esdevenir un nabal birxut ha-torà, una persona menyspreable en el marc de la Torà. Aquest precepte té com a objectiu garantir que, fins i tot en l’àmbit d’allò permès, hem d’esforçar-nos a aconseguir la santedat.

Però què significa realment això d’“aconseguir la santedat”?

En el llibre de Levític, o Vaikrà, trobem el terme keduixà (santedat) utilitzat en relació a tres àrees: l’àmbit del temps, de l’espai i les persones. En cadascuna d’aquestes àrees hi ha dos temes als que s’aplica el terme keduixà específicament: La santedat del temps (Xabat i festes), la santedat del lloc (La muntanya del temple i la terra) i la santedat de les persones (els kohanim o sacerdots i el poble)

Rabí Saul Berman, un filòsof jueu contemporani, ha subratllat la existència d’una difereència significativa en la natura de la santedat relativa als exemples que he esmentat. En cada cas, el primer exemple és intrínsecament sant, és a dir, designat com a sant per Déu. Per contra, el segon exemple en cadascuna d’aquestes categories aconsegueix la santedat només quan el poble acompleix algun acte especial.

Així en la categoria del temps, el Xabat és intrínsecament sant perquè ha estat decretat sant per Déu. Però les festes no han estat determinades santes per Déu sinó que requereixen de la col·laboració humana a partir del moment que han estat fixades segons el calendari humanament determinat per les persones. Igualment en la categoria del lloc, la muntanya del Temple té una santedat divinament preestablerta i intrínseca, que no podràs ser anul·lada mai. Però la terra aconsegueix la santedat només quan el poble la respecta. Finalment, en la categoria de les persones, els sacerdots són considerats com dipositaris d’una santedat intrínseca, mentre que el poble en el seu conjunt és considerat sant només quan es comporta amb santedat.

Berman doncs proposa que la santedat ha de ser considerada com una sèrie de cercles concèntrics. En el centre tenim un nucli ocupat pels exemples de la santedat atorgada per la divinitat: El Xabat, el Temple i els sacerdots. En un segon nivell una sèrie d’exemples més generals que assoleixen la santedat només a través de la col·laboració entre la persona i Déu: Les fetes, la terra i el poble. I encara hi ha un tercer cercle més extern i ample. Un cercle que avarca tot temps, tot lloc i tota persona.

Des de aquesta perspectiva, la santedat ens proposa dos models. És com si Déu estigués ensenyant-nos: “Aquí teniu un exemple d’un temps que jo he fet sant, el Xabat. Veniu i fem junts les festes. Ara aneu i feu sant cada moment.” El mateix val per a l’espai i les persones: “Ara aneu i feu santa cada persona.”

Read Full Post »

Every year on  Shabbat Chol Ha’Moed Pesach,  (the intermediate Sabbath of Pesach) we read a selection from Ezekiel 37 as our Haftarah.  In Ezekiel 37, the prophet finds himself placed  amidst a valley filled with bones.  The bones are very dry, and the prophet wonders if  the bones will ever live again.  God challenges Ezekiel to prophesy to the bones, predicting that God will be able to bring the bones together, cover them with flesh, and form skin over them (37:5-6).  Soon thereafter, the bones take the shape of human forms and come to life (37:10).   

Ezekiel’s experience is not merely an episode from a horror movie.  Rather, the image of dry bones coming to life symbolically represents the Jewish people and the nation of Israel.  God breathes life into dry bones and Go will ultimately redeem the Jewish people.  Such an occasion will enable Jews who are living and dead, Jews who reside in Israel and  those who live in the Diaspora, to gather together at the moment of Messianic Redemption.   

To our post-modern sensibilities, the ideas of resurrection and ingathering may seem a tad distant.  But in the most literal interpretations of traditional Judaism, Jews pray for both an ingathering o  exiles and the resurrection of the dead many times a day.  Prior to the Sh’ma in the morning service we read, v’havieinu l’shalom mei-arba kanfot ha’aretz,  (gather us in peace from the four corners of the earth), and in the second passage of the Amidah we praise God’s power to give life to the dead  (m’chayyei ha-meitim).   The ideas of resurrection and ingathering to the land of Israel are  retained in our liturgy and ideological structure. 

Yet taking these ideas literally is only one way of approaching traditional theology.  To say that God gives life to the dead is a difficult concept for many of us to grasp.  But affirming that belief in God may provide comfort, shelter, inspiration, and guidance in times of difficulty and tragedy is quite powerful. To say that God will, one day in the future, carry Jews from all corners of the earth and resettle them in Israel is also quite an esoteric idea.  But affirming that belief in God may act as a vision of hope  for the unity of our people and the redemption of the world is a spiritually nourishing idea.   

We are often told that prayer without action and faith without praxis are both utterly meaningless. But the story of Ezekiel 37, like the story of the Exodus, is one of belief in the awesome power of God to redeem and heal. Ezekiel 37 is presented as a reminder of the presence of God in history, and the continued presence of God in our midst. We need only to open ourselves to the possibility of God in order to discover God’s beauty and power.

Read Full Post »

Pesakh 2011

La sortida d’Egipte acompanya el jueu tot al llarg de la seva vida i durant tot el dia, des del moment quan es posa els tefilin al matí, o recita el Xemà o celebra el Xabat. Un bon nombre de mitzvot o preceptes tenen la seva arrel en aquest moment de la narració i dins del text bíblic apareix ensementat fins a 160 vegades, però és durant la festa de Pesakh que celebrem aquesta setmana que la sortida d’Egipte pren un to particular. Pesakh esdevé en una ocasió per a fer una reflexió personal sobre el sentit del esdeveniments fonamentals que configuren les nostres identitats com a persones o com a grups.

De vegades aquests esdeveniments tenen un caràcter violent, com per exemple, la sortida d’Egipte per treure els fills d’Israel “d’aquell forn de ferro que era l’Egipte” (Dt 4:20), per a alliberar-los d’aquell llarg i cruel esclavatge, Déu ha hagut de fer violència. Però per a arribar a aquest punt ha calgut la negativa obstinada del Faraó, prefiguració del poderós tancat en el seu propi sistema i sord als clams de les altres persones i de Déu – “Deixa sortir el meu poble.” (Ex 5:1) Déu es veu llavors obligat a intervenir enèrgicament i de dur a terme una prova de força per a “treure un poble del poder d’un altre, mitjançant proves, senyals i prodigis, que portès el combat amb mà forta i amb braç poderós, i que realitzés gestes extraordinàries, com ho ha fet per vosaltres l’Etern, el vostre Déu, a l’Egipte, i vosaltres ho heu presenciat?” (Dt 4:34) O com diu el Maharal de Praga (Judah Loew 1512-1609) Déu ha fet sortir el poble d’Israel “del ventre d’un altre poble que es negava a donar a llum.”

Pesakh és doncs la fundació tràgica de la llibertat. Dues raon principals: la primera és que la repressió és sempre inhumana, primer subtil i amagada fins culminar amb l’infanticidi. La segona és que cal tallar per a alliberar-se de situació d’una situació totalitària, abusiva. La narrativa bíblica exemplifica aquesta desesperança i violència emprat la imatge d’una divinitat que colpeja els egipcis amb les deu plagues i els ofega en el Mar roig.

Un passatge en el Talmud (tractat Sanhedrin 39b) explica el següent relat:

Uza, l’esperit protector d’Egipte va pujar als cels per a veure el Sant, beneït sigui, i li va dir.

  • Senyor de l’univers, tu has creat el món amb la teva bondat, per què vols ofegar les meves criatures?

Immediatament Déu va reunir els seus àngels servidors i els va dir:

  • Feu d’àrbitres entre mi i Uza, l’esperit d’Egipte.

Els esperits protectors d’altres pobles varen començar a defensar Uza. Quan l’àngel Miquel ho va veure, va dir a l’àngel Gabriel:

  • Ves a Egipte i porta un dels totxos i el ciment que té al voltant d’un dels edificis [ja que amb aquells totxos i amb aquell ciment els egipcis havien emparedat l’alimenti les esperances d’Israel].

Amb aquestes proves va presentar-se davant de Déu i va dir:

  • És així com els egipcis han esclavitzat les teves criatures.

Llavors Déu els va jutjar amb severitat i els va ofegar en el Mar Roig.

Aquest enfrontament té l’objectiu de fer que el Faraó reconegui el seu estatut de criatura creada per un pare i una mare. També calia manifestar davant dels ulls del Faraó i de tot l’univers el poder i la misericòrdia de Déu. És a través d’aquest enfrontament que Déu es revela alhora com a Dëu de la natura que intervé en el seu determinisme i Déu de la història que no es dóna a les pulsions humanes i que respon als crits dels oprimits.

Cal també llegir la sortida d’Egipte en el context històric i dos fets que marquen la vida social i política de l’antiguitat: les fugides i les revoltes d’esclaus. La fugida es caracteritza per un comportament clandestí, passiu i sempre és una reacció. La sortida d’Egipte té lloc “justament aquell dia.” (Ex 12:41) En altre paraules, era una sortida que posava els israelites, després del pas obligat pel Sinaí on rebrien la constitució d’aquesta nova societat que havien de fundar, cap a un objectiu: la terra promesa. Per tant, la llibertat no és una finalitat en ella mateixa. És una llibertat que ha d’anar sempre acompanyada de la responsabilitat d’ésser humà. Una llibertat manada que canvia el jou de la submissió d’Egipte pel jou volgut del preceptes entre els quals es troba el precepte de recordar (“Recordeu-vos d’aquest dia en què heu sortit d’Egipte…” Ex 13:3)

Read Full Post »

El text que llegirem aquesta setmana, paraixà Akharé mot, combinat amb la coincidència que aquesta setmana és Xabat ha-Gadol, el gran Dissabte, perquè és el Dissabte que precedeix la festa de Pesakh, ens ensenya a viure un compromís amb la Torà, els seus valors i, en darrera instància, ens recorda el sorprenent poder engendrador de noves lliçons a partir d’ensenyaments anteriors.

La secció d’aquesta setmana té tres elements bàsics:

  1. la festa de Yom Kipur durant el periode bíblic,

  2. la idea que la sang del sacrifici és l’element amb la capacitat d’expiar i

  3. finalment, una llista de transgressions de caire sexual, entre les quals s’inclou el super famós verset (Lv 18,22) “No jauràs amb cap home com es jeu amb una dona; és una abominació” i que durant mil·lennis ha estat utilitzat com una prohibició general contra tot sexe entre homes. (En la Bíblia no hi ha prohibició contra el sexe entre dones.)

Gairebé tots els ensenyaments al voltant de Yom Kippur ja no són aplicables: els diversos sacrificis que el gran sacerdot oferia al Temple en una sèrie d’expiacions, per a ell mateix, la seva família, els sacerdots i el poble en general, incloent-hi el rituals del boc expiatori que des d’aleshores ha adquirit una multiplicitat de significats.

Tot i això, els versets finals d’aquest passatge ens proporcionen els elements bàsics de l’actual Yom Kippur (que els rabins desenvoluparan en una litúrgia més tard): dejuni (d’aliments i begudes), abstenir-se de treballar aquest dia i prohibició de les relacions sexuals en aquest dia. Aquesta primera secció ens ensenya com les circumstàncies canviants afecten la nostra manera de viure els manaments fonamentals de la Torà. És a dir, sense el Temple i el sacerdoci, Yom Kippur ha evolucionat fins a esdevenir un període de 25 hores d’intensa d’oració i reflexió a la sinagoga.

La pèrdua del temple també va afectar el verset que afirma “ ja que la sang fa expiació per mitjà de la vida.” (Levític 17:11) Ja fa 2000 anys que no és possible oferir sacrificis d’animals com expiació. El Cristianisme ha resolt aquesta dificultat afirmant que la sang vessada per Jesús com “l’anyell de Déu” és el que ha expiat per a tots els “veritables creients.” Els jueus sostenen una tesi teològica diferent: és la pregària, anomenada pels rabins “els sacrificis dels nostres llavis,” allò que el creient pot oferir en comptes de la sang vessada en els sacrificis. Un cop més podem veure com els ensenyament de la Torà han estat interpretats d’una manera diferent amb el pas del temps en resposta a l’esperit de la època.

Tot això ens pot ajudar alhora de tractar la part final que condemna les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. En un parell de setmanes -després de Pesakh- llegirem el passatge en la paraixà kedoixim on es demana la pena de mort per aquells que practiquen sexe amb persones del seu mateix sexe. En la literatura rabínica no tenim constància que tal pena s’hagi aplicat mai, però certament aquestes paraules han estat i encara són utilitzades avui per incitar odi contra les persones amb una orientació sexual diferent tant en el Judaisme, com en el cristianisme com en l’Islam.

Aquestes paraules estan en l’arrel de la mort de milers de persones l’únic “crim” de les quals era tenir una orientació sexual diferent. És una abominació que la Torà, l’arbre de vida els camins de la qual “són camins de delícies i totes les seves sendes són de pau.” (Prov 3,17) hagi estat utilitzada per a justificar la violència contra altres persones. L’esperit de nostre temps ens ensenya que aquest text ha estat mal interpretat, mal entès i mal aplicat. Avui aquest esperit exigeix una nova lectura.

2000 anys de coneixements i reflexió ètica ens han ensenyat dues coses molt importants: (1) tots hem estat creats a imatge de Déu i, per tant, tots portem dins una part de Déu que cal honorar i (2) la manera en la que expressem la nostra sexualitat no és una tria. Els moviments conservadors i progressistes del judaisme entenem que la orientació sexual no afecta l’habilitat de la persona per creure i tenir una relació amb Déu, ni exclou la possibilitat de compromís de viure una relació consensual i dedicada, tenir i educar fills o qualsevol altra de les múltiples raons que es donen com excusa i justificació d’aquest passatge. Nosaltres no tractem d’acceptar la persona al mateix temps que rebutgem l’acció com sostenen altres. Per a nosaltres es tracta del reconeixement dels drets inherents de la persona.

Aquesta setmana és casualitat que després de llegir aquesta secció de la Torà llegirem tot seguit en la lectura dels profetes el passatge de Malaquies (3,24): Farà tornar el cor dels pares cap als seus fills, i el cor dels fills cap als seus pares.” No és casualitat que el nostre canvi d’actitud envers les persones amb una orientació sexual diferent s’hagi donat en el moment en que en les famílies ja no es neguen els uns als altres sinó que rebem i acceptem de bon gran converses sobre qüestions molt importants per a la persona. En la mesura en què els nostres cors estiguin oberts a l’altre i les nostres ments comprenguin la natura canviant de la realitat que determina com llegim els passatges de la Torà, llavors, serem conscients, tal com ens ha estat manat de recordar en la festa de Pesakh, que hem esdevingut un poble per a acabar amb la opressió allà a on la veiem i portar la llibertat allà a on podem.

Read Full Post »

Seder: The oldest and the newest.

Monday evening, April 18, 2011, the eve of Nissan 15, the night of the first Passover Seder. We celebrate the release of the Hebrews from Egypt, 3500 years ago, the first release in history.

 

We celebrate this founding of our identity and souls in our homes and synagogues with pomp and ritual unparalled to any other festival. The month of Pesach, Nissan, is the first of the Jewish year (Exodus 12). Our calendar begins with our liberation from Egypt, and this is even before the Ten Words, or commandments will be announced (Exodus 20).

 

The Shabbat preceding Passover is Shabbat Hagadol, the great Sabbath, because our tradition sees in it the announcement and the foreshadowing of the ultimate release.

 

Remember that the Seder (Monday night) is not an historical commemoration but, through the rituals and reading of the Haggadah, it is a reenactment of the difficult narrative of the exodus from Egypt, the “land of bondage.” It teaches a valuable insight about freedom and how important it is to pass from generation to generation.

 

Think about history: a succession of crashes and violence. Look at what is taking place today all over the Arab countries, 3,500 years after Moses.  That region is still a region immersed in violence, with very little freedom and regimes that cling tightly to their power. Today these people have only begun the long, difficult and painful journey, full of obstacles and risks, which will one day lead to freedom, democracy and the rule of law.

 

In celebrating the Seder, may we realize the joy of being Jewish, even if among other nations it is far from easy. May we understand that our duty is to support these movements, help them, and rejoice with them, even if possible derivations – the parashah of this Shabbat achare evokes the deadly dangers of religious fanaticism – can be scary and involve risks.

 

Have a Seder full of awareness and consciousness

Chag pesach sameach

 

Read Full Post »

In a few days we will celebrate Passover. On that night we will reenact the Exodus from Egypt, but this celebration makes no sense if we do not translate the ancient narrative of our liberation into our own contemporary terms. What does it mean for us today? We must take an active role in the liberation of our fellow human beings, but this also includes ourselves, because we too must be able to look inside and free ourselves from the very same dependencies that we have created. The performance of mitzvot is the way in which we can sanctify ourselves and sanctify our lives, bringing a bit of the divine into our world.

The Torah portion for this week, Metsorah (Leviticus 14-15) may seem far removed from that goal. Metsorah is the continuation of Tazria; last week’s parashah that lists the different types of “impurities” that we may incur, and how to get rid of them.

The Commentators have always struggled to explain the meaning of these «impurities». We have gotten used to translating « tsara’ah, צרעה»by «leprosy», but it is actually a range of dermatological conditions like eczema or psoriasis. If these conditions are much less serious than leprosy, they are no less impressive, as Moses found in the episode of the burning bush (Exodus 4:6-7). The fact remains that the link between certain diseases and the condition of purity is difficult to understand. Many commentators have noted that Miriam was punished by such tsara’ah for having slandered the wife of Moses (Numbers 12)and they try to establish a link between the « impurity » and our state of moral impurity.  However, this is a far cry from being able to explain the many other impurities mentioned in Metsorah.

In some cases of « impurity » we can find natural acts and even acts linked to the fulfillment of mitzvot, to which it is not possible to associate the negative charge of the word ‘impurity’ or even ‘dirty’, that we find in some translations. If over time, tradition has made menstruation a particular type of impurity, the Torah tells us that it is the “impurity” associated with birth or married relationships. In the Torah, this “impurity” applies equally to both men and women, only the intensity varies from case to case.

In the Torah, « impure » does not mean « bad » or «filthy », « impurity » only speaks about the inability to approach the shrine. The Torah does not judge the state of impurity morally, it only requires us to be aware of our own state, when we are « pure » or « impure » and, therefore, when we can approach the shrine.

The parashiot Metsora and Tazria try to codify the effect of the natural functions around procreation, the boundaries between life and death, and what is translated by « purity ». Our ancestors sought to understand what brought us close to G-d and what separated us from the Divinity. Their understanding and logic appear to us to be difficult, even foreign, but their quest is the same as ours is today when we go to the synagogue or when we do a mitzvah. As our ancestors did yesterday, we seek within our own means to get closer to the ideal towards which the Torah guides us.

Read Full Post »