Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2011

Poc abans d’arribar al final del pelegrinatge en el desert i entrar a la terra promesa, els israelites es lamenten perquè tenen set. Moisès prega a Déu que li diu que agafi el bastó, congregui a tot el poble al costat d’una roca i “davant d’ells direu a la roca que doni la seva aigua.” (Nm 20,8) Quan ho faci, li assegura Déu, de la roca en sortirà aigua.

El que segueix és un dels passatges més desconcertants i tràgics de tota la Bíblia. Moisès agafa el bastó, però en comptes de parlar a la roca, la colpeja. L’aigua brolla, però al final Moisès és castigat. A causa d’aquest incident, diu Déu, no li serà concedit de portar els israelites a la terra.

Per què Moisès va desobeir una instrucció tan simple? i per que el seu càstig ha de ser tan sever, negant-li el seu somni de poder guiar el poble a la terra promesa?

Fa molt de temps que els comentaristes jueus es fan aquestes preguntes, i han donat desenes d’explicacions. Però una explicació en particular sembla haver tingut assolit una rellevància especial pel nostre temps, una explicació donada per un comentarista alemany del XVIII, Rabi Isaac Bernays.

Per a Bernays, la clau de la resposta està en un episodi que va tenir lloc 40 anys abans. Com ens ho explica la narració a la paraixà Bexalakh, poc després de l’èxode d’Egipte, el poble d’Israel es lamentava de no tenir res per a beure. En aquella ocasió particular, Déu va manar Moisès d’agafar el bastó i colpejar una roca. Moisès així ho va fer i l’aigua va brollar per a que el poble pogués beure (Èxode 17,1-7).

Tenint això present, el comportament de Moisès sembla encara més estrany. Fa 40 anys va fer exactament allò que Déu li va dir en una situació similar. Per això a les preguntes que hem fet abans, cal afegir una altra pregunta nova: per què Déu ha canviat les regles del joc dient a Moisès que aquesta vegada parli a la roca en comptes de colpejar-la?

Bernays emfasitza que els dos episodis tenen lloc en dos moments molt diferents de la història jueva. El primer té lloc just després d’haver deixat Egipte i quan estaven a punt d’iniciar una llarga estada en el desert on la seva supervivència dependria de la protecció miraculosa i divina: una columna de fum durant el dia i una columna de foc durant la nit, i per a menjar el mannà caigut del cel. En un món així, quan l’aigua manca la única manera de resoldre la crisi és a través d’un miracle. Per això, Déu mana a Moisès que utilitzi el bastó – el mateix bastó que havia fet servir per tots el miracles a Egipte – per a fer un miracle més.

L’episodi d’aquesta setmana te lloc 40 anys després. En aquest moment els israelites es troben al llindar d’una situació nova. Estan a punt d’entrar a la terra, d’iniciar la construcció de la seva societat amb les seves pròpies mans. No podran seguir comptant amb les intervencions miraculoses, en comptes ara hauran de fer servir tots els seus potencials. Per aquesta raó Déu diu a Moisès que parli a la roca i que faci servir la seva pròpia veu per a fer brollar l’aigua. El que guiarà a partir d’ara el poble -està dient- no és el bastó miraculós en la seva mà, sinó les paraules que escolten de la seva boca.

La forma en què Déu formula aquest manament a Moisès refelcteix que ara atenció està centrada en Moisès. Déu diu “davant d’ells direu a la roca que doni la seva aigua” però no especifica allò que han de dir exactament. De fet, dels centenars de cops que Déu mana a Moisès de parlar a Israel, aquesta és la única vegada on no li diu exactament el que ha de dir. Aquesta és la prova crucial per a Moisès. Sabrà reciclar-se? Sabrà canviar el seu paper de ser un líder en el desert on és només un canal de comunicació amb Déu i que fa servir miracles per a convertir-se en un nou líder en la realitat de la terra promesa quan hauran de fer servir tots els seus potencials? Per a Moisès, vist des de la perspectiva, aquest canvi és un repte massa gros. No aconsegueix trobar les paraules i com en el passat, confia en el bastó de Déu.

Sembla com si Moisès, el més gran del tots els profetes, hagués profetitzat el seu propi fracàs. En el primer encontre amb Déu, en l’esbarzer que cremava, havia insistit en no ser l’home per a aquella missió. “Jo sóc home de poques paraules” (Ex 4,10) havia insistit. La resposta de Déu va ser que no es preocupés “jo estaré a la teva boca per ensenyar-te allò que has de dir” (Ex 4,12) i en efecte va ser això el que Déu va fer durant 40 anys dient a Moisès què havia de dir en cada situació. Fins al moment en que el poble estava a punt d’entrar a la terra promesa i necessitaria un model nou de lideratge. En aquell moment, com Moisès ja havia predit, ell no va ser la persona adequada per a acomplir aquella tasca. Les paraules el varen trair i va tocar a un altre líder assumir el repte de guiar el poble en la nova terra on tindria un paper important en determinar el destí basat en el potencial humà, i no en els miracles.

Anuncis

Read Full Post »

Recently in Philly, I had the opportunity to converse with a friend of mine who was a teacher in religious school. This friend mentioned that even though the way of religious life in that Jewish community  -and other places as well, – seems to be shifting, that one aspect of Jewish communal life remains the same. “People are searching for something,” this friend said.

Whether in Philly, London, or Washington, Jerusalem, or here in Harrisburg, it is safe to say that my friend’s assessment rings true. We are seekers and voyagers. We are looking for answers amidst a complex world of seemingly endless questions. We want our lives to be imbued with meaning, our journeys to be filled with purpose. And these days, as the “spiritual” quest continues to dominate, and it is so much easier for us to admit “we are not very religious,” we find it becomes easier to turn away from the standardized structures of Judaism and embrace alternative paths which offer healing, comfort, and inspiration.

If I stop to think about the comfort I derive from exercising regularly, or the emotional benefit that comes from having supportive conversations, I too would argue that there is a world beyond Judaism. But these paths don’t inspire me toward a life of holiness. Judaism does. At every step of the journey, there is a place to bring blessing into our lives, there is a teaching challenging and inspiring us, a lesson encouraging us to make the world a better place. Even in a parashah such as this one (Chukat), where we read about the mystery of the red heifer, an ancient purification ritual for those who had come in contact with a corpse. What is perhaps most fascinating about this ritual is that its inherent meaning has stymied even the most brilliant of commentators for countless generations! No one knows exactly why this ritual is included in the Torah for; many claim it is beyond human understanding!

If rituals of ancient Jewish life are beyond human understanding, what lesson can rest in them for us? How can we be inspired, how can we achieve holiness, how can we find comfort if even the greatest of commentators don’t know how to interpret a particular text? God has given us brilliant spiritual and intellectual gifts and God has given us the opportunity to grow, to seek, to search, to question, to interpret, to study, to learn, to discover and to offer inspiration, and most especially, to find ways in our own lives to bring greater holiness into the world. It’s not about easy answers to difficult questions, but about the fact that we are searching, seeking, and journeying together. Our lives are not about reaching that final destination, but about the search we engage in on our collective voyage. What are you searching for? Come and join us. Let’s discover it together!

Read Full Post »

Qualsevol discussió que tingui lloc pensant en el cel, assolirà bon port, però quan no es fa per amor del cel, no arribarà a bon port. Un exemple d’una disputa per amor del cel? La de Hillel i Xamai. Un exemple d’una disputa que és fet per amor del cel? La disputa de Korakh i la seva generació

[Misnà, pirké avot – dites dels pares 5,17]

Per aun jueu, les discussions i els debats acalorats són un estil de vida. Però la Misnà subratlla que en realitat existeixen dos tipus de discussions. Una és la discussió que té un valor que perdura en el temps i ens dóna l’exemple de les discussions entre Hillel i Xamai. EL segon tipus són les discussions que hem d’evitar i com exemple tenim la que llegirem aquest Xabat a Nm 16,1-18,32, la de Korakh i els seus seguidors.

Què va passar en aquesta discussió com per a que esdevingui el model de desacord destructiu? I per què les discussions de Hillel i Xamai són un model de les “discussions per amor del cel”?

En el passatge que acabem d’esmentar, Korakh, un cosí de Moisès, reuneix 250 seguidors i inicia una rebel·lió contra Moisès. Korakh es serveix de les pretensions retòriques de democràcia «Ja n’hi ha prou! És tota la comunitat i tots els seus membres que són consagrats, i L’Etern és enmig d’ells. ¿Amb quin dret, doncs, us alceu sobre la comunitat?» (Nm 16,3) Pels rabins està clar que Korakh no té altra motivació que la ambició personal.

En la Misnà esmentada abans trobem una curiositat interessant. En la discussió modèlica la Misnà esmenta els noms de les dues parts “Hillel i Xamai” per tant seria lògic esperar que digués “Korakh i Moisès,” però en canvi només parla de “Korakh i els seus seguidors.” Com observa el rabí català de Perpinyà Menahem Meiri (XIII-XIV) “Allò que va motivar Korakh era humiliar Moisès i la seva posició, per enveja, polèmica i ambició de victòria.”

Per a la Misnà, oposar-se a la manera de discutir de Korakh no implica renunciar a la argumentació, sinó que defensa la argumentació del tipus equànime i just. L’exemple per a aquest tipus d’argumentació són les discussions entre els dos savis de la Misnà, Hillel i Xamai. Una gran part de la Misnà reflecteix les diferències d’opinió entre aquests dos savis i les seves escoles. En un cert moment, la Misnà es pregunta perquè, si en cada cas la decisió legal només pot seguir un dels arguments, perquè cal conservar per escrit la opinió del contrari, si aquesta ha estat rebutjada.

Per quina raó conservem les discussions de Hillel i Xamai quan no en tenim necessitat? Per a recordar a les properes generacions que ningú no s’ha d’enrocar en les seves opinions, ja que els mateixos savis no varen insistir en mantenir-se inamovibles en les seves pròpies decisions.

[Misnà, Eduyot – Testimonis 1,4]

Per a la Misnà, la principal diferència entre Korakh, d’una part, i Hillel i Xamai, i de l’altra, és que mentre el que motivava al primer era l’ambició personal, als altres dos els motivava el bé comú, el desig d’arribar a la veritat. Com explica el Meiri “en els seus debats (Hillel i Xamai) un d’ells presentava una decisió i l’altra argumentava en contra pel desig de descobrir la veritat, no pas mogut per la ostentació o per tenir un avantatge per damunt del seu col·lega.”

Però la Misnà a més hi veu una altra diferència. Mentre que Korakh buscava fomentar la rebel·lió i la discòrdia entre el poble, Hillel i Xamai, tot i discutir sobre qüestions fonamentals inherents les lleis i els valors, eren conscients de la necessitat de preservar la unitat del poble. En aquest sentit és colpidora la descripció que la Misnà fa de la condició d’una vida fragmentada

Tot i que una escola havia declarat idònies pel matrimoni algunes persones que els altres havien declarat no idònies, membres de la escola de Xamai no varen abstenir-se de casar-se amb membres de la escola de Hillel, i membres de la escola de Hillel no varen abstenir-se de casar-se amb membres de la escola de Xamai. Igualment en les seves discussions sobre puresa i impuresa, mai no varen deixar de confiar en l’altre.

[Misnà Eduyot – Testimonis 4,8]

Les diferències entre aquests dos tipus de discussions ens suggereix dues preguntes pràctiques que ens poden ser útils quan ens trobem davant d’una diferència d’opinions

  1. Realment ens motiva el desig de descobrir la veritat, fins arribar al casa que estigués en conflicte amb la nostra opinió?

  2. Podem conservar la unitat entre nosaltres, tot i que podem tenir opinions diferents?

Si podem respondre aquestes dues preguntes amb un sí, ens ensenya la Misnà, llavors podem estar segurs que la discussió és “per amor del cel” i seu valor perdurarà en el temps.

Read Full Post »

This week we read the infamous story of Korach and his band of rebels who inflamed the community and began a dissent against Moses and the leadership of Israel. Some say that he was motivated by jealousy and spite because he had been overlooked for a leadership position and that he was seeking greater power and control. Others however point to the fact that what Korach was saying was not so rebellious, in fact, in many ways, it is in line with our own feelings about equality and leadership. Korach says to Moses; “stop placing yourself above the community, for we are all holy people!” in other words, “Moses, you are not so special just because you are in charge, so get over yourself and stop lording it over us and remember we are all the same, we are all holy!” It seems reasonable. God has already told us we are holy because God is holy, so in some ways we are all behind Korach. Yet, Korach meets a tragic, yet spectacular demise as the ground opens up and he and his followers are swallowed by the earth! Not exactly the ending you would hope for someone who was speaking the truth. This leads the commentators to say that something must have been wrong with Korach’s statement and his intentions for his fate to be being swallowed by the earth.

 

One of the commentaries suggests that the problem with Korach’s statement is a subtle one but within the subtlety lies a great chasm of difference. Yes, we can all become holy but we are not intrinsically so. Korach’s mistake was assuming that there was something special about everyone without having to put any effort into making it so. We all have the potential for holiness but it is our actions and behavior which will determine whether or not that potential is realized. Korach was looking for the easy answer, the simple solution and therein lay his problem. Korach was a rebel at heart, a person who wanted to stir up trouble for its own sake, to challenge leadership by offering a simple catch phrase, but the phrase was too simplistic. It takes hard work and concerted effort to reach a level of holiness. We can all do it, that is true, but it is not bestowed upon us as an act of grace, it is something which we each earn through our behavior towards each other. The commentaries ask then, how do we become holy? Why does God command that of us? They respond that it is possible to be a “scoundrel within the commandments.” That is to say, that it is possible to perform every commandment to the letter but to do so in a mean spirited and cruel way. The command to be holy is the overarching principle about the way we should behave, that every commandment we perform we should do with compassion, kindness and goodness. It is then that each of us will become holy. May we always be a holy community, striving for goodness, kindness and compassion.

 

Shabbat Shalom

Read Full Post »

La primera missió de la història hebrea -els dotze espies- tornen d’explorar la terra de Canaan amb un informe entusiasmant. En aquella terra, diuen els espies, hi brolla llet i mel. Però hi ha un problema, segons deu dels dotze espies els habitants de la terra són gegants espantosos i els israelites no tenen cap possibilitat de guanyar-los: «Hi hem vist també els gegants i els enaquites, descendents dels gegants. Ens fèiem l’efecte de llagostes en vist ells, i també els fèiem el mateix efecte a ells». (Nm 13,33)

 L’informe dels espies ens diu molt sobre allò que varen veure a la terra de Canaan, però encara és més revelador de com es veuen a sí mateixos.

 Abraham Twerski, el famós rabí i psiquiatre, veu una important dada psicològica en l’informe dels deu espies. Primer, Ens fèiem l’efecte de llagostes, diuen, només llavors poden esdevenir com llagostes als ulls dels altres. La posició que ocupem als ulls dels altres, diuen Twerski, està en relació directa amb la nostra auto-estima.

En un món que mira l’estranger amb sospita i menyspreu, aquesta indicació ens suggereix que una clau per a millorar la nostra condició als ulls dels altres consisteix en reafirmar la nostra auto-estima. Com diu una dita popular: Ningú no pot fer-te sentir petit sense el teu permís.

Un exemple contemporani d’aquesta perspectiva: Una jove de Moscou va anar a visitar a un vell rabí. La noia estava clarament trasbalsada i angoixada i va explicar els motius al rabí. Era jueva, però durant tota la seva vida havia amagat la seva identitat i estava convençuda que ningú no coneixia els seus orígens. Però feia uns dies que un grup de joves l’havia vista pel carrer i la havien insultat tot cridant-li “Porca jueva.”

El vell rabí va romandre en silenci uns minuts, i després li va demanar: “Fa molts d’anys que visc en aquesta ciutat. Tothom sap que sóc jueu i em poden identificar fàcilment per la barba i la vestimenta, i en canvi ningú no m’ha cridat mai “porc jueu.” Segons tu, per què?

La jove va dubtar una estona i va respondre-li: “Per què saben que jo m’ho agafaré com un insult. Mentre que per a vostè serà un reconeixement.”

Read Full Post »

At the opening of this week’s Torah reading, Parashat Shelach-Lecha, God instructs Moses to select twelve spies who will journey from camp and explore the land of Israel. Moses asks these scouts to consider a number of important questions. He says, “Are the people who dwell in it strong or weak, few or many? Is the country in which they dwell good or bad? Are the towns they live in open or fortified? Is the soil rich or poor? Is it wooded or not?” (Numbers 13:18-20) Moses and the Israelites are preparing for the conquest of the land and will need as much information as possible if they will be successful in their endeavors. Much to Moses’ disappointment though, ten of the spies return to camp explaining that the people who inhabit the land are powerful, the cities are fortified, and groups of other people, including Anakites, Amalekites, Hitties, Jebusites, Amorites, and Canaanites are already present in the land (Numbers 13:27-29). Given such challenges, these ten spies suggest that it will be impossible to conquer the land. It would be better to return to Egypt than engage in an unsuccessful conquest. Only Caleb and Joshua iterate the stance that it is still possible to pursue conquest of the land; they need to have faith both in God and in their own abilities to ensure success. The actions of the spies come with harsh consequences. Because of what appears to be a lack of faith in God’s ability to deliver the Israelites victory in their conquest, the Israelites are condemned to wander in the wilderness for forty years until their generation dies off. So many Israelites are punished because a small sampling of their community demonstrates a lack of faith and a fear of the possible consequences.

What would have happened had the Israelites proceeded with the conquest of Israel at that point? We are left to wonder whether or not they would have been successful, whether or not this particular generation would have lived to have seen and experienced the flowing milk and honey of the Promised Land. All of our actions come with consequences. A seemingly minor decision to participate in an event or not participate, to support a cause or not, to accept or shirk responsibility, may cause a small situation to escalate into something truly significant, with lasting implications not only for ourselves, but for other people around us well.

What is amazing about the Torah portion in this week’s parashah, as well as in the conclusion of the Torah, is that in the entire story of the Torah, we hear about the beauty of the land of Israel, we are poised to conquer and enter the land, but we never actually enter the land properly. (Those events are reserved for the subsequent books of the Prophets).

Perhaps the lesson is that like the ancient Israelites, we can never know in advance the consequences of our actions. We can never know if our actions will yield the “beauty of the Promised Land” or what that “Promised Land” will actually look like. The journey of our lives is replete with highs and lows, successes and failures, challenges that we are able to overcome and others that we can not. We must always be conscious that our actions will have consequences, but not be fearful of this fact. Like Caleb and Joshua we must continue to have faith in God for strength and guidance, as well as faith in our own abilities to accomplish and achieve that which we desire. Awareness of potential consequences is important. Living in fear of possible and potential outcomes without acting is reflective of no life at all. 

Read Full Post »

At the opening of this week’s Torah reading, Parashat Shelach-Lecha, God instructs Moses to select twelve spies who will journey from camp and explore the land of Israel. Moses asks these scouts to consider a number of important questions. He says, “Are the people who dwell in it strong or weak, few or many? Is the country in which they dwell good or bad? Are the towns they live in open or fortified? Is the soil rich or poor? Is it wooded or not?” (Numbers 13:18-20) Moses and the Israelites are preparing for the conquest of the land and will need as much information as possible if they will be successful in their endeavors. Much to Moses’ disappointment though, ten of the spies return to camp explaining that the people who inhabit the land are powerful, the cities are fortified, and groups of other people, including Anakites, Amalekites, Hitties, Jebusites, Amorites, and Canaanites are already present in the land (Numbers 13:27-29). Given such challenges, these ten spies suggest that it will be impossible to conquer the land. It would be better to return to Egypt than engage in an unsuccessful conquest. Only Caleb and Joshua iterate the stance that it is still possible to pursue conquest of the land; they need to have faith both in God and in their own abilities to ensure success. The actions of the spies come with harsh consequences. Because of what appears to be a lack of faith in God’s ability to deliver the Israelites victory in their conquest, the Israelites are condemned to wander in the wilderness for forty years until their generation dies off. So many Israelites are punished because a small sampling of their community demonstrates a lack of faith and a fear of the possible consequences.

What would have happened had the Israelites proceeded with the conquest of Israel at that point? We are left to wonder whether or not they would have been successful, whether or not this particular generation would have lived to have seen and experienced the flowing milk and honey of the Promised Land. All of our actions come with consequences. A seemingly minor decision to participate in an event or not participate, to support a cause or not, to accept or shirk responsibility, may cause a small situation to escalate into something truly significant, with lasting implications not only for ourselves, but for other people around us well.

What is amazing about the Torah portion in this week’s parashah, as well as in the conclusion of the Torah, is that in the entire story of the Torah, we hear about the beauty of the land of Israel, we are poised to conquer and enter the land, but we never actually enter the land properly. (Those events are reserved for the subsequent books of the Prophets).

Perhaps the lesson is that like the ancient Israelites, we can never know in advance the consequences of our actions. We can never know if our actions will yield the “beauty of the Promised Land” or what that “Promised Land” will actually look like. The journey of our lives is replete with highs and lows, successes and failures, challenges that we are able to overcome and others that we can not. We must always be conscious that our actions will have consequences, but not be fearful of this fact. Like Caleb and Joshua we must continue to have faith in God for strength and guidance, as well as faith in our own abilities to accomplish and achieve that which we desire. Awareness of potential consequences is important. Living in fear of possible and potential outcomes without acting is reflective of no life at all. 

Read Full Post »

Older Posts »