Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2011

Segueix estrictament la justícia; així viuràs i posseiràs el país que l’Etern, el teu Déu, et dóna.” (Dt 16,20)

El manament de Moisès als jutges “ Segueix estrictament la justícia” és famós. Menys famosa però és la segona part de la frase “així viuràs i posseiràs el país que l’Etern, el teu Déu, et dóna.” és interessant que segons Moisès la seguretat de la terra no depengui de la capacitat militar o estratègica, sinó de la qualitat moral sobre la que es fonamenta una societat.

La aproximació suggerida per Moisès va en contra de la pràctica comuna dels estats moderns. Per això, especialment en temps de crisis, és normal que la qualitat moral sigui el primer en ser passat per alt ja que segons aquesta lògica les amenaces a la seguretat esdevenen justificacions per a la violació de les llibertats. Però aquí Moisès ens recorda que els riscos més importants per a una societat venen precisament del seu interior quan es comencen a posar en dubte els compromisos amb la justícia. Com afirma el comentarista italià Obadia Sforno (XV-XVI) respecte a aquest verset: No hi ha perill més gran per a les nacions que la injustícia.

En el món modern, la major part de les reclamacions nacionalistes sobre un territori s’estructuren en termes de dret. Aquest verset ens ofereix una alternativa: el dret a viure a en la pròpia terra deriva del fet que cadascú es comprometi en crear una societat basada en la justícia.

En un intent de posar en pràctica l’ideal d’una societat justa, la insòlita formulació del verset (que literalment diu “justícia, justícia perseguiràs) ha donat peu als comentaristes a oferir algunes idees sobre com ho podem fer.

Un ideal a seguir – El comentarista hassídic Sefat Emet (XIX) en concentra en la paraula “seguir.” Moisès no mana “ser justos” o “fer justícia”, sinó seguir-la. La raó, ens suggereix, és que no podrem assolir mai la justícia com ideal absolut. Sempre se’ns escaparà, però el fet que la justícia perfecta no pugui ser assolida mai, no pot ser una excusa per a no (per)seguir-la

La justícia com a final, i no com a mitjà – són nombrosos els estudis contemporanis que s’han fixat en la curiosa repetició de la paraula “justícia” i l’han interpretada de la següent manera: cal fer amb justícia el seguiment estricte de la justícia.” No només hem de seguir la justícia, sinó que ho hem de fer amb justícia. Dit amb altres paraules, tot i que la justícia un ideal a assolir, no estarà mai justificat fer-ho a través de mitjans injustos.

Dos tipus de justícia: l’absoluta i el compromís – El savis del Talmud varen entendre la repetició del terme “Justícia” com una indicació que en realitat existeixen dos tipus de justícia. La primera es basa en el rigor de la llei. La segona en la capacitat d’arribar a un compromís. Ho exempliquen amb dos exemples:

Ha estat ensenyat “Justícia Justícia seguiràs.” La primera fa referència a la una decisió basada en una lectura de la llei en el sentit estricte. La segona es refereix a un compromís. Per què? Quan dos vaixells coincideixen en un riu, si tots dos intentessin passar alhora xocarien i s’enfonsarien. Per contra si un cedeix el pas a l’altre, tots dos podran passar sense incidents. Igualment, quan dos camells es troben un pas de muntanya estret, si els dos volguessin passar al mateix moment podrien caure. Per contra, si cedeixen el pas, arribaran sans i estalvis.

(Talmud de Babilònia Sanhedrin 32b)

No cal que sapiguem de vaixells o que siguem camellers. Aquestes dues situacions descrites aquí ens són familiars a tots perquè segurs que ens hi trobat conduint el cotxe en un lloc estret o en els passadissos del supermercat. No és corrent trobar gent que segueixi el mètode recomanat pel Talmud, però com diu el Talmud també aquest és un tipus de justícia.

Read Full Post »

With the beginning of this week’s Torah portion, the book of Deuteronomy changes perspective. Up until now, Moses has been communicating with the Israelites, offering his parting words before he dies, reminding the Israelites of their journeys throughout the wilderness. In contrast to the readings that come before them, Parashat Shoftim (this week’s reading) and Parashat Ki Tetze (next week’s reading) are linked at the hip, and contain different laws and commandments which the Israelites must obey when they enter into the Promised Land. Some of these obligations appear for the first time in these portions while others are found in varied forms elsewhere in the Torah.

 

 

One intriguing commandment reads as follows: “Let no one be found among you who…is an augur, a soothsayer, a diviner, a sorcerer, one who casts spells, or one who consults ghosts or familiar spirits, or one who inquires of the dead…You must be wholehearted with the Eternal your God.”

 

Why was it necessary to include such commandments in the Torah? Apparently, it was common practice in ancient cultures to consult alternative forms of spiritual counsel. In some regards, these alternative spiritual practices involved child sacrifice, walking through fire while carrying a child in one’s arms, or interpreting the way that arrows fall when shaken out of a quiver. These acts were considered by the Torah to be “abhorrent” to an Israelite way of life, because they were the practices of other cultures and ultimately, Israelite society was challenged to believe in one God and commit to living a life of holiness.

 

In a time and age where it is taboo to criticize the religious and spiritual practices of those who hold beliefs different to our own, what might we still learn from this section of our Torah reading? It seems as if there is a common denominator to be found between the practices of divination, sorcery, magic, and even necromancy, namely that such consultation would ultimately prevent us from living in the present. We would become so concerned with having our fortune told, receiving a prediction and wondering whether or not it would come true, to recognize our need to live in a particular moment, to relate to people and events around us, and as Torah teaches, “to be wholehearted with God.”

 

On Tuesday we will celebrate Rosh Chodesh Elul, the beginning of the month of Elul, a month of spiritual preparation leading to the Yamim Noraim of Rosh Hashanah and Yom Kippur. During this month, we are taught to look inward to achieve a better understanding of our inner strengths and weaknesses, to look outward and examine the nature of our relationships with other people, and look toward God and address our connection with the Divine. Spiritual preparation requires that we find ourselves “in the moment,” seeking and offering forgiveness, discovering ways in which we can enhance our character and the quality of our relationships, identifying the means by which we will contribute positively to the world in which we live. While other people may offer us guidance and support in such matters, we cannot rely on mere predictions or distance ourselves from the reality, sometimes joyful, sometimes painful, of our lives. In order to be whole-hearted with God and wholehearted with others, we first have to be wholehearted with ourselves, and recognize the importance of being present, living within each and every moment.

 

Shavua tov

Read Full Post »


Mira!, avui poso davant vostre la benedicció i la maledicció: la benedicció, si obeïu els manaments de l’Etern, el vostre Déu, que avui us dono; la maledicció, si no escolteu els manaments de l’Etern, el vostre Déu, i us separeu del camí que avui us indico, per seguir déus estrangers, que no havíeu conegut.”

Dt 11,26-28

La famosa crida de Moisès als Israelites per a que segueixin el camí de la justícia comença amb l’imperatiu “Mira!” És insòlit perquè la cultura hebrea sol fer molt més l’èmfasi en l’escoltar que en el mirar. En la pregària el xemà (constituïda per 3 passatges bíblics), per exemple, no només emfasitza la idea d’escoltar (“Escolta, doncs, Israel…”) sinó que a més acompanyem la seva lectura amb el gest de tancar-nos els ulls per a evitar qualsevol distracció visual. En canvi en aquest cas la paraula clau “Mira!” és molt escaïent perquè la tria entre la opció de la benedicció i la de la maledicció serà presentada als Israelites d’una manera visual en un dels millors psico-drames de la Bíblia. La Misnà (Sota 7,5) descriu d’aquesta manera l’escena:

Quan Israel va haver travessat el Jordà i va arribar a la muntanya Gerizim i a la Muntanya Ebal… sis tribus varen pujar fins al cap damunt del Gerizim i les altres 6 tribus varen pujar fins al capdamunt del Ebal. Els sacerdots, els levites i l’arca de l’aliança varen quedar-se en la vall entre totes dues muntanyes… els levites es giraren cap al Gerizim i varen pronunciar les benediccions i el poble va respondre dient “Amén.” Després varen girar-se cap a l’Ebal i varen pronunciar les malediccions i tot el va poble va respondre dient “Amén.” … després varen dur pedres i varen escriure les paraules de la llei en 70 llengües.

Seria difícil imaginar una posada en escena més espectacular que aquesta d’un poble davant d’una elecció moral, de la tria entre dos camins amb conseqüències clares pel destí comunitari. Si bé aquesta posada en escena té uns quants anys, per no dir que és tota una fantasia, sí que en podem derivar tres lliçons importants de tota actualitat 3.000 anys després.

  1. Una societat justa és la recompensa. Els comentaristes dediquen temps ala curiosa construcció de la crida feta per Moisès. En comptes de dir “ la benedicció, si (Heb. im) obeïu” i “ la maledicció, si ((Heb. im) no escolteu,”Moisès només fa servir el condicional “im / si” per a referir-se a la maledicció. Quan parla de la benedicció fa servir el terme “axer / quan.” Per tant una traducció molt acurada a l’original seria “ la benedicció, quan obeïu els manaments de l’Etern, el vostre Déu, que avui us dono…” Tal com assenyala r. Meir Lobush (Polònia XIX) aquesta fórmula ens suggereix que la raó per a seguir aquest principi no és la fi de rebre una benedicció, sinó que en edificar una societat sobre aquests valors és de fet la benedicció i la recompensa en sí mateixa.

  2. Les nostres tries no només ens afecten a nosaltres mateixos sinó que també afecten a tots aquells al voltant nostre. La crida de Moisès també és insòlita per un altre aspecte: comença en singular (“Mira!”) i segueix en plural (“avui poso davant vostre”). Cadascun de nosaltres hem de considerar-nos com a individualment responsables del destí de la comunitat. El valor de cada individu, i la capacitat de cada membre de la societat per a fer inclinar la balança cap a un costat o cap un altre no podrien haver estat expressades amb una major imatge que la de les 12 tribus en les dues muntanyes. A partir d’aquesta imatge el Talmud (Shevuot 37b) afirma que va ser en aquest moment quan el poble va acceptar la idea de responsabilitat mútua.

  3. Ser cridat per a triar. Potser l’aspecte més sorprenent de la dramàtica descripció de l’esdeveniment citat per la Misnà no sigui l’ascensió a la muntanya o les benediccions i malediccions, sinó el breu verset que segueix. Un cop acabada la cerimònia, els israelites varen portar pedres i hi varen escriure la llei en 70 llengües. R. Samsó Raphael Hirsch (Alemanya XIX) diu que just en el moment de fer la tria, el poble hebreu va haver de reconèixer que els valors que es comprometia a guardar no només s’aplicaven als membres de la nació, sinó que eren valors universals. El poble havia estat cridat a triar i per a comprometre´s amb els valors fonamentals.

L’antiga cerimònia expressada en aquest passatge de la Torà ens recorda que la fundació d’una societat justa és la recompensa en ella mateixa, que cada persona ha fer un esforç en aquest sentir per a influir en la societat i que la construcció d’una societat d’aquesta mena és un missatge per a tot el món.

Read Full Post »

Choose Blessing

Weeks before his death, his closing speeches which form the book of Devarim, Moshe Rabbeinu has a continuous theme, found again in the opening words of this week’s parashah, Re’eh: “See, this day I set before you blessing and curse – blessing if you obey the commandments of the Lord your God that I enjoin upon you this day; and curse, if you do not obey the commandments of the Lord your God.” Unfortunately, life experience does not support fully Moshe’s teaching. Our own Tanach, Job, questions whether there is causality between performance of mitzvoth and being rewarded with blessing. Too many of us, for thousands of years, have observed the opposite. The psalmist phrases it by saying that God’s ways and thoughts are not ours. The solution presented in Job is that “The Lord works in mysterious ways”, and therefore, we do not fully understand how blessings or curses manifest. Rabbinic sages extend this by hypothesizing that all the apparent injustices of this world are worked out in the next – the eternal life. Despite our difficulty with believing there is absolute correlation between performance of mitzvoth and blessing bestowed from beyond, we may understand Moshe’s words to be speaking about the matter of blessing and curse from a different perspective.

 

Moshe, while wanting to create motivation for people to live a God-centered, Torah based, mitzvot observant life, also desires to teach a meta-lesson about the power we have each moment in our life. In other words, curses are not cast and blessings are not bestowed from beyond; rather, blessing and curse emanate from within through the choices we make and how they imprint in our consciousness. Indeed, it is the power of our mind that separates us from the other animals and draws us closer to God-consciousness. Performance of mitzvot as learned through Torah connects us to God; living a righteous life puts us in the groove.

 

The Torah of Moshe provides a fundamental way for one to feel blessing in life, a way further detailed by rabbis who followed him. One does not have to follow the Torah exactly as presented to us through the rabbinic tradition. With the panoply of rabbinic voices over thousands of years and dozens of cultural contexts, there is a vast range of understanding Torah. This freedom to engage with the One and expand how it can be expressed is in itself a blessing. We may learn general principles of Torah, such as how there is correlation between life, good and blessing, and apply them to how we learn Torah and live mitzvot.

 

 

Ultimately, Moshe implores us to live a mindful life, one of heightened perception. Each moment of life presents us with choices and we have responsibility for the ones we make. Always reading these words of Moshe as we move from Tisha B’Av toward Rosh Hashanah, we recognize humans’ power of choice would be a curse if not for our commensurate power to do Teshuvah (repentance). We recognize the consequences of our actions, knowing we can always learn from our errors and, with proper repentance, get back on track. It is as we stray that we experience the curse – the sting in heart, mind and soul. As we return to centre, balance and focus we feel the blessing in life. “See, this day I set before you blessing and curse …”

 

Shavua tov

Read Full Post »

This week we read parashat Ekev and the command from which we derive the tradition of birkat ha-mazon, grace after meals. We are told “when you have eaten your fill and are satisfied, give thanks to God for the good land which God has given you.” And then, in the next verse, the stern warning “…when you have eaten your fill, built fine houses to live in and your herds and flocks have multiplied and your silver and gold have increased and everything you own has prospered, beware lest your heart grow haughty and you forget the Lord your God.” (Deut. 10-12) Our parashah is wise about human nature, knowing that when times are good for us, when we are satisfied and content, it is easy to forget to give thanks, to be grateful for what we have and the bounty which has come our way.

There is a story about a man who was generous and kind; he had very little but what he did have, he shared with others. He reached out to the poor, the weak, anyone who needed assistance. He helped as best he could. As fortune would have it, the man inherited a sum of money and almost overnight he became wealthy. He built a beautiful home, bought magnificent clothes and lived the lifestyle of those who have no thought about from where their next meal will come. He slowly stopped giving to the poor, he no longer reached out to those in need and he forgot to care for anyone but himself. The rabbi of his community was troubled by the change of behavior and went to the man’s home to talk to him. He asked the man to look out the window and tell him what he saw. The man replied that he saw people wandering about, living their lives. He described the scene before him, carefully looking at each person and what they were doing. Next, the rabbi asked him to look in the mirror and tell him what he saw, and all he saw was himself. The rabbi said: “The mirror and the window are the same, they are both made of glass, the only difference is that the window has a coating of silver, which prevents you from seeing anyone but yourself reflected in it.”

The rabbi showed the man that the same thing had happened to him; his wealth and riches had caused him to stop seeing others and instead see only his own reflection. The man realized it was true and vowed to change his ways. He hung a mirror in his living room, right beside the window, to remind him to look outside, to see others, be grateful for his good fortune and to reach out and help those in need. And so he did.

It is easy for us to see only mirrors and not look through the glass, to be complacent about our good fortune. May this Shabbat’s reading remind us to be grateful for what we have, to share it with others and to give thanks for the blessings in our lives.

Shavua tov!

Read Full Post »

Mentre Moisès continua explicant als Israelites la història del viatge pel desert, descriu el mana com un menjar miraculós enviat del cel per a alimentar els israelites durant la seva peregrinació. Recorda’t de tot el camí que l’Etern, el teu Déu, t’ha obligat a fer aquests quaranta anys pel desert, afligint-te i provant-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaves els seus manaments o no. Et va afligir fent-te passar fam, però després t’alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè sàpigues que l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de l’Etern.” (Dt 8,2-3)

Segons la Bíblia, el manà era una forma miraculosa de nodriment amb característiques dignes de ser notades. Un midraix a més imagina que el seu sabor hauria estat similar al menjar que la persona hauria desitjat menjar. Si el manà era tan meravellós, llavors per què Moisès el descriu com una prova?

Molt comentaristes tradicionals han fet les seves hipòtesi sobre les raons per les que menjar el mannà hagués pogut ser una proba pels israelites en el desert.

Rashi (França XI) ens proposa que la proba consistia en veure si els israelites haurien observat les lleis relatives al mannà, en particular la de recollir una porció doble el divendres i no recollir-ne cap el Dissabte.

Maimònides (XIII) suggereix que la prova consistia en la estranya natura del menjar que ni ells ni els seus pares havien consumit mai.

Obadia Sforno (Itàlia XV-XVI) adopta una postura diferent i ens proposa una interpretació d’una actualitat molt interessant. “Provant-te” per a veure si haurien complert la voluntat de Déu fins i tot quan Déu els donava els alimentava sense que haguessin de patir.” Segons aquesta opinió, la prova pels israelites era veure si, després d’anys d’esclavitud i feines dures, sabrien romandre fidels i de tenir temor de Déu en temps de prosperitat. Per aquesta raó Moisès diu que va posar-los a proba. De fet, la terra promesa era una terra de prosperitat com diu Moisès al poble:

L’Etern et conduirà en un bon país, un país de torrents d’aigua, … País de blat i d’ordi,… País on menjaràs el pa en abundància,… Guarda’t bé d’oblidar-te de l’Etern, el teu Déu,… (Dt 8,7-11)

Moisès explica la prova del mannà per a recordar a la gent que la prosperitat no és tan sols una benedicció, sinó que també és un repte: a la seva fe i als seus valors. Com diu Nehama Leibowitz: “La Torà canta les lloances de la terra per a indicar també els perills i les trampes morals que tals dons porten en sí mateixos.”

Si be el mannà va alimentar simplement els israelites en el desert, el seu missatge estava destinat a acompanyar-los durant totes les generacions. Un vas ple de mannà va acompanyar els israelites dins de l’arca que contenia els Deu Manaments al llarg de la seva peregrinació i hi ha el costum de recitar la secció anomenada haman, el passatge que descriu el mannà, cada dia al final de la pregària del matí.

Read Full Post »

De les moltes pregàries i peticions fetes per Moisès a Déu en tota la Bíblica, només hi ha una en què demana alguna cosa per a ell. A l’inici de la de Dt 3,23-7,11 Moisès explica la seva única petició per a ell “Deixeu-me passar, si us plau. Que pugui veure aquest país excel·lent a la banda occidental del Jordà,…” (Dt 3,25)

Rabí Menahem de Kotzk, un dels autors hassídics amb més autoritat del segle XIX, observa l’èmfasi estrany en la paraula “excel·lent” en la pregària de Moisès. Segons ell, la súplica de Moisès ésmés que una simple petició de veure la terra promesa. És sobretot la pregària que els seus ulls vegin allò que hi ha de bo en la nova terra malgrat tot allò que en la superfície pugui semblar defectuós i deficient.

Aquesta és la única petició de Moisès que fa per a ell i que li és negada. En comptes d’això Déu li diu que pot pujar una muntanya i veure Israel en tota la seva amplitud. “Puja al cim de Fasgà i alça els ulls cap a ponent, cap al nord, al migdia i a llevant, i contempla amb els ulls, perquè tu no passaràs el Jordà.” (Dt 3,27)

a partir d’aquesta descripció sembla que Moisès hagi vist des de la llunyania la extensió física de la nova terra. Pels rabins, en canvi, aquesta descripció suggereix que allò que realment li fou concedit a a Moisès fou una visió panoràmica molt més profunda. Com diu el midraix: “Déu mostrà Moisès tot Israel, no només en els seus períodes de tranquil·litat sinó també els opressors que estaven destinats a afligir-lo.”

A Moisès li va ser concedida una visió d’Israel en la seva totalitat, no només en l’espai sinó també en el temps, en l’arc de la història amb tots eles seus períodes de pau d’opressió.

El comentari de Menachem Mendel de Kotzk suggereix que Moisès no va pregar només per a que li fos concedit de veure només allò que era bo en la terra, sinó per a poder veure també en els períodes difícils les dimensions positives de la història.

És més que escaient que aquesta paraixà sigui llegida en el dissabte següent a la commemoració del tixa be-Ab, el dia en que recordem la destrucció del temple en mans de les romans), un dia de dejuni. Aquest dissabte és anomenat Šabat nahamú, el Šabat de la consolació, perquè la lectura dels profetes d’aquest dissabte referma la idea que malgrat les tragèdies, cadascú ha de concentra-se en els aspectes positius de la història. 

Read Full Post »

Older Posts »