Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2013

Fins avui les meves reflexions han estat sobre els canvis en l’escriptura i el món dels llibres, però avui ja entrem en matèria i ho faré amb una pregunta eterna comuna a tot el gènere humà: com ha estat creat el mon? És el resultat de la casualitat? O hi ha una intencionalitat al darrera?

Aquesta és important per a la religió. El text bíblic comença precisament amb la creació del món i no amb l’èxode d’Egipte o l’episodi del Sinaí. I també una qüestió important pels filòsofs. Al mateix temps que el redactor bíblic escriu els primer capítols de Gènesis, a Grècia Plató veu el mon com massa inestable i subjecte a canvis com per a ser anomenat “realitat.” És en aquella famosa metàfora de la cova que Plató defensa que tot el que veiem no és altra cosa que imatges i còpies d’arquetips que no estan subjectes a canvi. Són aquestes formes les fonts de tota unitat i estabilitat, però nosaltres degut a les mancances dels nostres sentits no podem percebre les formes reals sinó que en la nostra ceguesa, deguda a la foscor de la cova, els nostres ulls només poden percebre les ombres.

No vull entrar a discutir els problemes que una teoria així presenta però sí que ens hem de quedar amb dues idees. La primera és la d’un sistema binari composat per un mon inferior o material i un mon superior o mon de les idees. La segona és la necessitat d’una font immutable.

Aristòtil segueix les passes del seu mestre però no convençut que les formes puguin escapar el canvi, busca la causa primera, la causa de les causes que ha de ser immutable i per a que això sigui possible ha d’estar situada fora del món. Aquesta causa, que ell anomena “Nous” o “Pensament,” ho mou tot sense ser moguda, i és la forma més alta de vida: pensament pur. Però quina és la relació que Pensament té amb el món? El moviment i canvi que experimentem en aquest món és només una conseqüència mecànica? O hi ha una motivació al darrera? I més important encara, Pensament és conscient d’alguna manera del món natural?

Segles més tard Plotí, fundador del neoplatonisme, conjugà totes dues visions i explicà les formes platòniques com el resultat del pensament de Nous. La ment que pensa és l’acte i objecte del seu pensament. Per tant, “Nous” és conscient del món a través de les idees que dóna lloc a la realitat de les coses. “Nous” projecte les seves idees en el món, donant a les coses les seves essències i, per tant, la seva realitat. Això té lloc a través d’un flux similar al d’un riu, o la llum del sol. Plotí anomena aquesta Infinit (Heb. Ein Sof / Sense límit) i la situa per damunt de “Nous” (Pensament) ja que Infinit està per damunt de tot ser i definició, mentre que Pensament ha de ser definit. És així com Plotí estableix una jerarquia on Unitat està al capdamunt, i per sota Temps i Pensament que engendra l’ànima perquè aquesta és capaç de discórrer. D’aquí finalment sorgeix el món.

Arribats a aquest punt farem un salt tant en l’espai i en el temps i acaçarem 500 anys per a examinar en un moment com aquesta teoria neoplatònica va ser rebuda a l’Al-Andalus i pels pensadors de la comunitat jueva. El primer que va tenir un impacte considerable va ser Salomó ibn Gabirol que va escriure el seu Mekor haHayim que posteriorment va ser traduït al llatí sota el nom de Fons Vitae i atribuït a Avicebron. Accepta la idea que Bellesa, Bondat, Veritat i Pensament flueixen de la divinitat que no només dóna unitat i estabilitat sinó que també és la font de la existència. Gabirol és el primer en parlar del concepte d’Emanació com a formula per a tenir una creació que té lloc de manera automàtica.

El primer producte de la emanació ha de ser la Voluntat igual i diferent alhora que la Font Divina de la que prové. Voluntat és allò que uneix matèria i forma en la natura i és la mitjancera entre la divinitat i el mon com l’ànima és la mitjancera entre raó i cos.

Judà haLeví, coetani de Gabirol, planteja una sèrie de preguntes interessants en el seu Kuzarí: com és que allò simple dóna lloc a la complexitat, si com diuen el neoplatònics, allò simple només pot engendrar coses simples? Per què la emanació s’atura en aquest punt i no en un altre? 

Aquests dies estic treballant en el capítol dedicat al pensament d’Abraham bar Hiya, un jueu barceloní molt interesant que té quelcom a dir sobre això. Les seves paraules posaran les bases pel pensament cabalístic medieval. 

 

Read Full Post »

 

Després d’escriure una tesi doctoral de 400 planes en cinc anys dedicada al pensament d’Isaac, el cec (el pare del pensament cabalístic medieval segons Gershom Scholem) i abans de posar per escrit les conclusions de la meva recerca, cal que m’aturi un moment per tal de fer una reflexió sobre la natura d’això que anomenem càbala: és mística? Ho podriem definir com filosofia? Una barreja de totes dues coses? Recordo els nostres professors en el departament en els primers anys de carrera rebutjant els textos cabalístics com mancats de lògica. Certament els primers textos varen ser escrits per a un grup d’iniciats, però més tard, com demostraré amb la meva recerca, autors com Ezra, Aziel o Jacob ben Xexet varen tenir un objectiu divulgador.

Sovint s’ha caracteritzat el conflicte en la comunitat jueva medieval catalana com un conflicte entre racionalistes i anti-racionalistes. Estem davant d’un grup d’autors irracionals? És la càbala racional? Per què autors com Ezra, Azriel o el mateix Naḥmànides, amb tota la seva capacitat intel·lectual, voldrien escriure i dedicar temps a coses il·lògiques?

Al llarg de la seva existència la càbala ha estat una font d’inspiració i creativitat per a místics i també filòsofs, per l’art i la cultura. Ha inspirat a aquelles persones que buscaven una relació més personal amb la divinitat i també amb aquelles que buscaven un coneixement superior dels misteris divins, del macrocosmos i del microcosmos que és la persona, etc. Una de les característiques dels escrits cabalistes és el fet que estan redactats en tercera persona, el que els dóna una aparença d’exercici intel·lectual, objectiu i impersonal.

En fer aquesta recerca m’he plantejat sovint la pregunta de quin tipus de definició ens satisfaria. Potser una definició de tipus historiogràfic? És a dir, una definició de tipus històric que ens explicaria el desenvolupament d’autors i obres, però podria representar o explicar al lector la essència de la càbala? El dilema que plantejo no és molt diferent al del traductor que intenta representar al màxim les sensacions que creen les paraules en la ment del lector de l’idioma original en la ment del lector de la llengua de destí.

 També m’he plantejat si seria més efectiu evitar fer una definició formal. Podria ajudar-nos a comprendre la experiència del cabalista medieval si ho comparem a una altra forma de misticisme com el cristià? El sufisme islàmic? O el tantra hinduista? Ni per llunyania geogràfica ni temporal no ens serà de gaire profit. A més presenta un problema afegit i és que tots ells condemnen els pensaments aliens com herètics.

A l’hora de buscar una definició cal tenir en compte el marc de referència en el que ens movem. Des del punt de vista cristià occidental, on el dogma és el centre de referència, la càbala és complicada perquè representa un sistema dins del sistema. Representa una aberració. Però no pel judaisme perquè aquest no té un centre, sinó multiplicitat de centres al llarg de la seva història: regnes del nord i el sur, Jerusalem i Babilònia, Sefarad i Askenaz, Europa i Amèrica, Israel i la diàspora. Pel Judaisme, el temps tampoc no és linear sinó circular on els esdeveniments no són més que dejà vu d’antics drames i alegries.

Als ulls de l’especialista, que escriu des del punt de vista de la història linear, la càbala és el resultat de la coincidència d’una sèrie de factors socio-històric-culturals en el segle XII, però als ulls del místic la història és circular. Pel cabalista la periodització de la història és diferent: És a-història.

Aquesta és la tensió en la que em trobo en la meva recerca ja que haig de respondre a la exigència de fer una presentació que tingui en comptes les concepcions racionals occidentals presentant la evolució d’una tradició que – i aquesta és la font de la paradoxa – vol escapar aquesta definició evolutiva de manera voluntària. Per tant, també és necessari tenir en compte el llenguatge i la tradició esotèrica per a explicar-la en un llenguatge exotèric, aliè a la essència d’aquesta tradició.

Read Full Post »

The Sand in our Shoes

 

This week we read parashat Ha’azinu and we also mark Shabbat Shuva, the Shabbat between Rosh Hashana and Yom Kippur. It is known as Shabbat Shuva, the Shabbat of turning and returning because more than any other Shabbat of the year, this is the time for us to contemplate our year, to think of the times when we made mistakes, when life did not meet our expectations, when we were hurt or disappointed by others or by ourselves.

 

In Rabbi Brasch’s “Book of Forgiveness” he tells this story: A man set out to traverse a large desert by foot. There were many obstacles in his way: difficult terrain, mountains, deep valleys, burning sun, pouring rain. But nothing stopped him, he persisted and eventually reached his destination. A few weeks later, when asked about his travels, he confessed that the most difficult challenge of all, the one thing which almost caused him to give it all up, was the sand in his shoes. The adventurer faced every conceivable barrier to success, weather, terrain, fighting the elements, yet the one thing which was the most difficult to overcome, was the one thing which was, in some ways, also the smallest; sand in his shoes.

 

Through life we find the same thing. It is not the large hurts which cause us the most pain, it is the sand in our shoes, the small, seemingly insignificant offenses, which grate away at us, eat at our very core and slowly creep their way into our lives so we forget the blessings of a relationship, the years of friendship, the love we once had and we focus only on the time when it did not go right, the time when someone got it wrong, when they hurt us. Rabbi Brasch wrote:

 

… all through life it is frequently not the large issues that get us down and cause offence but the insignificant, even petty occurrences. They threaten to open up chasms between ourselves and our fellow human beings. They come in all forms; a minor unpleasantness which we cannot dismiss from our mind, an argument about a truly trifling matter, now blown out of all proportion or a small unfairness magnified into an intolerable injustice.”

A Book of Forgiveness, Harpercollins 1996 page 44

 

This Shabbat Shuva, as we reflect upon the past year, its joys and its pain, perhaps we should remember the voyager with the sand in his shoes, and place our grievances into perspective so we can try to mend the broken friendships, heal relationships and find a place for forgiveness and wholeness. May we be inscribed in the book of life for a year of blessings.

Read Full Post »