Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2013

Parashat Toledot

Wells or wellness?

In this week’s parashah we read about the twins, Jacob and Esau, two boys who could not have been more different in temperament and character. There is a natural tendency to focus on their story, the struggle in the womb, the selling of the birthright and the trickery at the end of the parashah, which sees Jacob receiving the blessing intended for Esau.

But tucked in amongst the main narrative is the story of Isaac, his travels with Rebecca and a conflict over wells. This unusual narrative has an important lesson to teach, one we often do not see as we focus on the main action of the lives of Jacob and Esau. So what of the wells? We are told that Isaac traveled with his family when famine befell the land. He went in search of water and sustenance, and following God’s command he retraces the steps of his father, passing by the places where he had previously dug wells. At each location, Isaac is confronted with hostile inhabitants wanting to divest him of his father’s wells. At the first stop, Gerar, Isaac re-digs Abraham’s well and is met with opposition from local shepherds who tell him to move on. He did so and dug new wells.

Again he is asked to move by the locals and give up his wells. At yet a third location, Isaac digs the wells of his father and this time he is able to live in peace. Many read this passage and see it as a sign of Isaac’s weakness. He does not stand and fight for his father’s possessions but instead moves each time he is confronted by a bully. These interpreters suggest that Isaac, traumatized by his early experience with his father, does not have the ability to stand and fight for his rights like the other famous patriarchs. Perhaps this is true, but I believe that we can read the passage in a different light. Instead of seeing Isaac as weak, perhaps he is the strongest of all. He was able to see what was really important and see beyond the acquisition of possessions and power. Instead of collecting well upon well, more and more, he favored safety and peace. He knew that there were other sources of water, other places to settle, and that it was not worth risking his life or those of his family to acquire possessions.

Sometimes we get caught in the struggle for more and more and we forget to enjoy the simplicity of our lives, to be grateful for what we have.

Isaac reminds us to count our blessings and to truly treasure the good that we have around us, rather than being involved in the elusive search to acquire more. Our lives are not worth the acquisition of things. Unlike Isaac, we are not confronted with a war over our personal belongings, but we are, like him, involved in a struggle for our lives. We work ourselves into the ground, to acquire more, and then don’t have the health or strength to enjoy what we have bought. We are on the verge of a battle, and we win when like Isaac, we recognize what is truly important: health, safety, family and community. And they are better than all the wells in Canaan!

Read Full Post »

La càbala és una cosa que només algú major de 40 anys pot estudiar. Aquesta és una afirmació que algú mínimament interessat en el tema coneix. Com també coneix que la càbala és un coneixement hermètic i només accessible a aquells que han estat iniciats a través d’una relació privilegiada mestre – alumne. I tot i així tenim una producció literària. Si tant secreta consideraven aquesta ciència, què els va empènyer a deixar-la per escrit, més encara quan havia de ser de caràcter oral?

Cal començar explicant que hi ha una evolució en les actituds davant del secretisme i la producció literària. Aquest canvi es tradueix en una evolució tant en la forma d’escriure com en el contingut mateix. Per exemple els escrits d’Isaac, el cec, es caracteritzen pel seu estil críptic i obscur. No escriu pel públic general sinó per a una sèrie de lectors que ja han estat introduïts en el tema i que saben com descodificar i explicar els conceptes dels que parla.

El cercle de Girona va significar un pas més en aquest canvi d’actitud. És el primer cop que els cabalistes començen a escriure pel gran públic. Els escrits guanyen en extensió i claredat. Els autors tenen una voluntat de ser didàctics. Però aquest canvi d’actitud no és general i ens fa preguntar-nos – com ja havíem explicat en la nota anterior – quina era la relació entre Naḥmànides i el cercle de Girona, ja que Naḥmànides critica a Isaac, el cec, en la carta que li adreça.

Per a trobar una resposta a aquest canvi d’actitud us convido a llegir la introducció d’Ezra de Girona al seu comentari sobre el Càntic dels càntics. Aquest text està a l’abast del gran public gràcies a la traducció parcial i anotacions que va fer l’expert George Vajda i la traducció espanyola a Indigo. El text hebreu complert es troba en el segon volum del recull de les obres de Naḥmànides que va fer Chavel. Aquestes traduccions són incompletes perquè passen per alt la part central del comentari, una teoria sobre la raó pels preceptes, un tema clau per a entendre la càbala catalana com veurem en un altre moment.

En la introducció Ezra diu clarament que és l’instint de supervivència allò que el porta a escriure i compartir els seus coneixements abans que el mon s’acabi. Ell mateix diu que un cop va haver complert 50 anys i va veure defallir les seves forces va decidir escriure el comentari. Azriel també segueix la mateixa pauta i es planteja el dubte de si les sefirot son eternes o si seran destruïdes al final d’aquest cicle per a tornar al lloc d’on emanaren.

Nahmànides segueix la mateixa línia i posa data en una obra menor, però no en el seu comentari a la Torà. M´he plantejat sovint quin va ser el rol de la tensió apocalíptica en la càbala i també en la disputa, ja que tant en el món jueu com en el món cristià, gràcies als escrits de Joaquim de Fiore (el pare franciscà que va predir el 1260 com la era de l’esperit en la que la gent tindria contacte directe amb la divinitat) hom té la consciència que s’acaba una etapa i en comença una altra. Estem entrant en el mil·lenni final?

Aquesta pregunta bé es val un article.

Nota: Aquesta reflexió és també el resultat d’un curs que vaig impartir aquest darrer estiu sobre el pensament apocalíptic des dels seus inicis fins a les formes contemporànies. 

Read Full Post »

Parashat Chayei Sarah

 

In this week’s parashah, Chayei Sarah, we move toward the fulfillment of the brit, God’s promise to Abraham and Sarah that they will be the ancestors of a nation of blessing in the Promised Land one day to be known as Israel. They have struggled for decades to see this promise fulfilled. In the two preceding parshiyot dealing with their lives (Lech lecha and Vayera), they have traveled from Ur to Haran to the land of Canaan, down to Egypt and back, only to have to divide the land with their nephew Lot. Abraham has had to go to war to rescue Lot. Abraham and Sarah have suffered from infertility, leading to Abraham’s having a child with Sarah’s handmaid Hagar, and further conflict. Eventually Hagar’s child Ishmael and Sarah’s child Yitzchak must be separated, before Abraham binds an apparently willing Yitzchak on the altar in one of the most confronting dramas in human literature. All these traumas form the background to this week’s parashah in which we read of Sarah’s death at the beginning and Abraham’s death at the close.

 

In between these deaths two significant events occur showing the gradual unfolding of God’s promise. Abraham purchases a burial plot for Sarah in Hebron, the first acquisition of land by our ancestors in Canaan. Then, a new generation is made possible as Abraham ensures that a wife will be found for Yitzchak; the strong and generous Rivkah even comes from his family, let alone homeland. Thus, before his death Abraham hands down the brit to the next generation. It will take hundreds more years and a good span of time in slavery before a nation is born and the rest of the Promised Land is acquired. Abraham and Sarah, however, have performed their essential part in the brit between God and human.

 

One of the key teachings in this parashah, therefore, is to understand our place in the unfolding of life. We may have big dreams, our own “Promised Land” for which we strive – yet the lesson of our ancestors is that even if we may not achieve all for which we dream, we must maintain our vision and do our best walk that path. Further, each of us has been bequeathed the promise of the initial brit of our ancestors: to be part of a special people, with a Promised Land and a mission to bring justice and goodness to this world.

 

 

 

So we take responsibility for being a link in the chain of tradition, remembering, “It is not incumbent upon you to complete the task, but neither are you free to desist from it.” We must not be despondent when world, social or economic factors deter us from accomplishing our goals. Rather, like Abraham and Sarah we must continue to “walk before God”, never losing our vision, never being deterred from our purpose.

 

In between these deaths two significant events occur showing the gradual unfolding of God’s promise. Abraham purchases a burial plot for Sarah in Hebron, the first acquisition of land by our ancestors in Canaan. Then, a new generation is made possible as Abraham ensures that a wife will be found for Yitzchak; the strong and generous Rivkah even comes from his family, let alone homeland. Thus, before his death Abraham hands down the brit to the next generation. It will take hundreds more years and a good span of time in slavery before a nation is born and the rest of the Promised Land is acquired. Abraham and Sarah, however, have performed their essential part in the brit between God and human.

 

One of the key teachings in this parashah, therefore, is to understand our place in the unfolding of life. We may have big dreams, our own “Promised Land” for which we strive – yet the lesson of our ancestors is that even if we may not achieve all for which we dream, we must maintain our vision and do our best walk that path. Further, each of us has been bequeathed the promise of the initial brit of our ancestors: to be part of a special people, with a Promised Land and a mission to bring justice and goodness to this world.

 

So we take responsibility for being a link in the chain of tradition, remembering, “It is not incumbent upon you to complete the task, but neither are you free to desist from it.” We must not be despondent when world, social or economic factors deter us from accomplishing our goals. Rather, like Abraham and Sarah we must continue to “walk before God”, never losing our vision, never being deterred from our purpose.

Read Full Post »

Parashat Vayera

A Person of Substance

 

As we continue the story of our ancestor and patriarch Avraham, we consider both his background and the lessons he taught in life, which can influence our actions for the better. When he left Haran, Avram left with …his wife Sarai…and “all the wealth that they had amassed.” When the two return from Egypt where they have fled during a famine in the Promised Land, “he acquired sheep, oxen, asses, male and female slaves, she-asses and camels.” Clearly, Avram is a man of substance. His lesson is that material substance must be backed up substantive deeds of righteousness.

 

Over Avraham’s story we observe that he is a man of both graciousness and justice. Indeed, the mystical sefira of chessed, or loving-kindness, is attributed to Avraham, partly because of his deeds that begin this week’s parashah. According to tradition, it is just days after his self-circumcision at age 99 and Avraham is sitting at the entrance of his tent “in the heat of the day.” The commentators note that instead of being comforted in his cool tent, Avraham intentionally exposes himself to the elements in order to notice any passers by who may be in need. He sees three strangers approaching and runs from the tent to greet them, welcomes them and insists on quickly preparing a meal for them, as well as providing them refreshment and opportunity to refresh themselves. From this story we learn the mitzvah of “hachnasat orchim”, the welcome of strangers, one of the core practices within “gemillut chassidim”, deeds of loving-kindness.

 

In addition to his giving, Avraham is a man of action who leads by example. When he and Sarai return from Egypt, quarrels break out between his and his nephew’s shepherds; Avraham resolves the problem by partitioning the land in order to achieve peace. When Lot and other civilians are then taken prisoner in a war, Avraham musters a militia in order to free them. His pursuit of justice is epitomized by his arguing

with God over the fate of Sodom and Gomorrah, which are doomed for destruction. In his famous bargaining session with God he ultimately challenges God: “shall not the Judge of all the earth judge justly?”

 

Thus we see our ancestral model that a man of wealth and substance does not rest on his laurels, but uses his means to provide for others and to improve the society of which he is part. Alas, not so today’s American. America is the first country in GDP. But a growing body of research is overwhelmingly consistent and shows the rich tend to be more selfish, less empathetic, less generous and lass compassionate. While there are exceptions to the rule, there is always more we as individuals, a community and a people can do.

 

We should be inspired by Abraham. Our wealth and privilege should be used in a way of mitzvah – a compulsion to do right, to give to others, to give back to the society in which we are so blessed. 

Read Full Post »

Aquesta setmana que acabat un article per a Tamid, la revista de l’institut d’Estudis Catalans relacionada amb la hebraística. El tema de l’article són els poemes de Meixul·lam de Piera i la seva relació amb el cercle cabalístic de Girona. La poesia de Meixul·lam de Piera ens ofereix una rara oportunitat de veure el funcionament intern d’aquest grup. A més, tenim la sort de comptar amb una traducció íntegra de la obra poètica d’aquest autor al català gràcies a la mà del desaparegut Prof. J. Ribera i Florit i a la tasca de fomentar el coneixement sobre el patrimoni jueu català feta pel Patronat del call de Girona. (vegeu referència al final d’aquesta nota)

Escriure aquest article no ha estat fàcil per una sèrie de qüestions de les que us en vull parlar. Sabem molt poques coses sobre el cercle de Girona. L’únic acadèmic que li va dedicar atenció com a grup va ser G. Scholem que el considerava com un grup bastant homogeni i que comptava amb la gran figura de Naḥmànides. Fent la recerca per a l’article vaig començar a ser més crític amb aquesta tesi fins a replantejar-me qüestions més bàsiques com les raons per quals considerem tots aquests autors sota una mateixa etiqueta: un mateix mestre? L’ús de les mateixes fonts? La seva situació geogràfica?

A tot això cal afegir un problema tècnic més. He fet servir poemes com a font d’informació! Tots sabem com d’oberta està a l’interpretació la literatura, i encara més en especial la poesia. Podem acceptar els versos de Meixul·lam com a font històrica? Quin valor podem donar a les paraules del poeta? Com a filòleg, estic envaint les competències de l’historiador?

 G. Scholem va tenir en compte la informació que ens aporten els poemes de Meixul·lam i n’incorpora alguns passatges en el seu llibre Orígens de la Càbala. En la meva recerca he afegit la lectura dels articles i llibres dels seus alumnes, Idel i Dan. Com a resultat la imatge que tenia del cercle de Girona ha guanyat una profunditat i una densitat inesperada. Això són algunes de les coses que he après.

  • El grup sembla no pertànyer a la elit sinó que sembla constituir una alternativa, el que dóna suport a la tesi de Moshe Idel sobre les raons per les que el cercle de Girona va desaparèixer mentre que el cercle de Barcelona va continuar.
  • En el grup en el que es mou el poeta inclou noms coneguts per tots com Ezra, Azriel i Naḥmànides, però en cita d’altres que desconeixem. El més interessant és que no inclou noms d’altres autors que han deixat una important producció literària com Jonàs de Girona, parent de Naḥmànides, o Jacob ben Xexet.
  • Dels poemes de Meixul·lam es desprèn que el poeta estava molt lligat a la figura dels seus dos mestres Ezra i Azriel els quals sembla que moriren en poc temps de diferència, fet que va significar un important trasbals pel grup i en especial pel mateix Meixul·lam.
  • Finalment els poemes ens porten a platejar-nos la relació de la figura de Naḥmànides amb la resta del grup. Meixul·lam parla clarament d’un Naḥmànides prominent però amb una connexió difusa amb el grup i certament no connectat amb les figures d’Ezra i Azriel. De fet, Naḥmànides ens ha deixat per escrit que el seu mestre en Halakà va ser Judà ben Iakar de Barcelona i que el seu mestre en temes de Cabalà va ser algú al qui es refereix amb el sobrenom de Ben Blimàh. Qui va ser aquesta figura que els acadèmics no han aconseguit identificar fins ara?

Avui em pregunto si existiren més grups cabalístics a la Catalunya del XIII del que ens pensàvem, més enllà dels de Girona i Barcelona? Què va fer que el grup de Girona aturés la seva activitat literària tant ràpid? Si la càbala té la voluntat de ser un llenguatge alternatiu al llenguatge normatiu de la elit, com es compaginava això en el cas de Barcelona on la elit formava part dels grups cabalistes? Tots aquests grups s’adscrivien al mateix tipus de càbala? O hi havia diferències (càbala extàtica i càbala teúrgica)? Qui eren aquests mestres? D’on provenien aquests ensenyaments?

 Com veieu tinc més preguntes que respostes. Potser el personatge de Josep ben Abraham Gikatilia i la seva estada a Barcelona ens ajudarà a donar resposta a algunes d’aquestes preguntes.

Nota bibliografica  

Ribera Florit, Josep; Jiménez, Esther. Poemes de Meixul·lam de Piera. Girona s. XIII. Col·lecció Girona Judaica 4. Ed. Patronat Call de Girona. Girona, 2008.

Recull de poemes del deixeble de Mossé ben Nahman, conegut col·loquialment com en Vides de Girona, que al mateix temps fou un dels principals dirigents de la comunitat jueva de la ciutat. Versos traduïts i editats pel desaparegut doctor Josep Ribera Florit, que ens brinden un dels més alts exponents pel que fa a la poesia hebrea de la Catalunya medieval. Meixul·lam de Piera ofereix en aquest compendi la seva poesia críptica, d’alt nivell intel·lectual, que el va fer mereixedor en el seu temps d’un important reconeixement.

 

Read Full Post »

La connexió barcelonina

En el meu darrer post vaig esmentar la influència d’Abraham bar Hiya, un autor polifacètic i innovador. Vull continuar la meva reflexió sobre aquest personatge i la seva influència en el naixement de la càbala.

 

Al llarg de la meva recerca he anat trobant cites, directes o indirectes, del pensament de bar Hiya en les obres de la primera generació de cabalistes catalans. Bar Hiya va ser coetani d’altres grans pensadors com Gabirol o ibn Paquda, amb els qui compartia un interès per la filosofia neo-platònica. En canvi, si bé aquests jueus andulís gaudeixen d’un gran renom, la influència de la seva obra en el pensament cabalístic no és comparable a la que va gaudir bar Hiya. Per això cal que ens preguntem sobre quines són les raon que ho varen fer possible.

 

Vull començar explicant-vos que no existeix cap estudi que analitzi amb profunditat aquesta relació entre bar Hiya i la primera generació de cabalistes. És quelcom que queda pendent.

 

El primer factor que pot explicar-nos la seva influència es la proximitat geogràfica entre Barcelona, on vivia bar Hiya, i Lunel, on trobem el primer grup de cabalistes i on naixerà i serà educat Isaac, el cec. El mateix bar Hiya en explica que va viure durant un temps en aquesta comunitat i que fruit d’aquesta experiència va adonar-se de la ignorància i indiferència de la majoria dels rabins envers temes científics importants durant aquell període com l’àlgebra i la geometria. Com a reacció a aquesta situació va decidir escriure el Yesodey ha-Emunah u Migdal ha-tebunah.

 

Aquesta ignorància té les seves arrels, explica bar Hiya, en la manca de llibres en llengua hebrea accessibles a la comunitat. És a dir, bar Hiya va triar escriure en hebreu precisament perquè tenia una voluntat pedagògica i volia fomentar el coneixement científic entre els membres de la comunitat que l’havien acollit. És cert que existien traduccions d’obres àrabs, però el model de traducció imperant en aquell moment era la traducció paraula per paraula que exigia coneixements de sintaxi àrab al lector. Caldrà esperar als tibbònides per a la traducció conceptual.

 

Bar Hiya va haver de crear conceptes i tota una terminologia que pel fet d’estar en hebreu ja era de per sí més propera als líders de la comunitat provençal que el pensament andalusí. Un exemple d’això explicat per Scholem a Orígenes de la cabala, és l’ús del terme Pensament Pur (Heb. Maḥšavah) per a referir-se a la primera de les sefirot de la que emanen tota la resta i el cosmos. En aquesta mateixa línia, Moshe Idel recull un comentari d’Isaac d’Acre atribuït a Isaac, el cec, i que deriva directament d’un paràgraf del Meguilat hamegaleh.

 

La seva influència també es fa notar en els escrits dels cabalistes gironins, com Ezra que identifica la primera de les sefirot, Maḥšavah com foscor, o el lloc on tot existeix en potència. Igualment I. Tishby en la seva introducció al Comentari de les haggadot d’Azriel, dedica tot un capítol a examinar la influència de bar Hiya molt notòria especialment quan comenta passatges del tractat Ḥagiga. També trobem referències al nostre autor en les obres de Jacob ben Xexet.

 

Un cop els fonaments per la càbala medieval van ser establerts i la segona generació té al seu abast un cos literari, podrem veure com la influència de bar Hiya va desapareixent. Obres anònimes catalanes com el Maˁareḵet haelohut (La extensió de la divinitat) o el Sefer hatemunah (El llibre de la figura) ja no es fan ressò del pensament del nostre autor, i el hereus del cercle de Barcelona es centraran en les paraules del mestre Naḥmànides. 

 

Read Full Post »

Parashat Lekh-L’kha

Into history’s stage walks Avram with his wife Sarai and the members of their extended family and troupe. God calls to Avram, “Go forth … to the land that I will show you. I will make of you a great nation, and I will bless you; I will make your name great, and you shall be a blessing.” This is the beginning of the covenant, or brit, specific between God and our people. Prior to this, God had made a covenant with all humanity after Noah: no longer to destroy the world again. How would God then respond to an ever misguided humanity, given this constraint of “not being able to start all over again.” The answer is through Avram and his people. They are to establish a model society, in a land dedicated to God’s purpose. This week’s parasha and next tells the story of Avram.

 

While given this incredible promise and challenge, Avram realizes it does not come easily. First there is a famine in the land and he and Sarai must descend into Egypt, where their lives are at risk. Upon return, his shepherds and those of his nephew Lot’s quarrel and he must resolve the problem by dividing the land. Then Lot is kidnapped and Avram must go to war to rescue him. His place in the land tenuous, his age advancing, he queries how he will know that the promise is being fulfilled. In a mysterious vision God confirms that the promise indeed will be fulfilled, the b’rit of land and people, but first they will suffer hardship and servitude. Avram and Sarai, still being childless, resort to having a child, Ishmael, by Sarai’s handmaid, Hagar. Finally, God asks Avram to circumcise himself and the males of his household as a sign of the covenant. While renamed by God as part of the unfolding promise, Avraham and Sarah still are barren at the end of this week’s parasha.

 

Does God intervene in humanity’s affairs in this way? Some believe so fully. Others do not. For the latter, how can this story be understood? By handing down this story, one generation to the next, our ancestors handed us an important mission. The earth has gone through its various extinctions of animal life and transformations of consciousness. Our ancestors perceived that ultimate perfection of creation was in our hands; that to “start the game all over again” when it wasn’t going “our way” is actually childish. Whether God is real or a human construct, God’s decision to “stick with the rules” and not start a new game places enormous responsibility on humans.

 

Our ancestors were the first ready to pick up the cudgel. As this parasha indicates, with cudgel comes struggle. It has never been – and it will never be – easy to be a faith people. Yet our first ancestors, Avraham and Sarah, set us on our path: to be covenanted to a higher purpose, which they called the service of God. As God in Judaism is understood as Creator, Revealer and Redeemer, this becomes our task: to preserve our creation, to search for deeper truth and meaning in life, and to bring justice to this world.

Read Full Post »

Older Posts »