Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Comentari a la paraixa’ Category

Quan va esclatar la guerra de l’Iraq i Afganistan, ara ja uns anys, la majoria de les columnes d’opinió dels mitjans solien recollir referències sobre llibres que parlaven del final de l’imperi. Aquests autors, fent paral·lelismes amb altres imperis de la història, avançaven el final de la hegemonia dels Estats Units en el món. La tesis bàsica era que tot allò que puja ha de tornar a baixar.
Fa dos mil anys els rabins que els rabins varen arribar a una conclusió a partir del text del que llegirem aquest proper dissabte. Es tracta de la paraixà coneguda amb el nom de Vaietsé. El text comença amb la marxa de Jacob de casa dels pares per por que Esau vulgui revenjar-se. Passarà la primera dormint al ras. Aquella mateixa nit tindrà un somni tot curiós “hi havia una escala apuntalada a terra i la punta tocava al cel; àngels de Déu hi pujaven i baixaven.” (Gen 28,12)
Els rabins posen atenció en el fet que els àngels primer pugen i després baixen. En un midraix, o explicació sobre el text bíblic, els rabins equiparen aquests àngels amb imperis del passat i del present.  L’imperi assiri estaria representat per un àngel, l’imperi persa per un altre, el grec per un altre àngel i el romà per un altre. Tots aquests àngels/imperis haurien pujat, és a dir, haurien tingut el seu moment de desenvolupament i màxim esplendor per després anar-lo perdent fins a que quedar en no res.  Aquest somni té lloc en el context de la fugida per por d’Esau. Com que en la primera literatura rabínica a Roma se li aplica el nom d’Esau, els rabins traspassen el context bíblic a aquesta interpretació midriaxica i conclouen que Jacob temia que Roma/Esau quedés per sempre en el poder. El que Déu diu en el següent verset, per tant, hauria de ser entès com una resposta a aquesta por de la supremacia de l’imperi romà: “Jo sóc amb tu, jo et guardaré pertot arreu on vagis i et tornaré en aquest país; no t’abandonaré que no hagi acomplert tot el que t’he dit.” (Gen 28,15)
Quan més grans ens fem, més conscients som dels tombs que fa la vida; de com, els qui un dia són pugen en el poder, després cauen i tornen petits confirmant-nos en la teoria que allò que puja, baixa. Els rabins que varen fer aquesta interpretació midraixica varen viure al voltant de l’any 100 en unes circumstàncies de persecució i destrucció per part dels romans. No hi ha res que és els pogués fer més por que la idea d’una Roma sense fi, però també tenien  la esperança que li arribaria el seu temps.
Aquest midraix, més que fer una predicció històrica, és una afirmació sobre quins són els orígens del veritable poder i què és el que el sosté . Tots els imperis han estat grans poders militars que han conquerit territoris i han bastit grans exèrcits, però, tard o d’hora, han caigut. La veritable força del poder, doncs, no ve dels  nombres o d’un exèrcit sino de l’esperit i els valors pel que viuen les persones i la societat, tal com va escriure el profeta Zacaries: “No valen ni força ni armes, només compta el Meu esperit.” (Zac 4,6)
Aquesta veritat sembla anar en contra del que ens diu el sentit comú. Jutgem els països pel seu poder militar i valorem a la gent per les seves possessions i els diners que tenen, però el veritable valor no es troba en la quantitat sinó en la qualitat. El que compta no són els nombres sinó els valors i els principis que regeixen les nostres vides i la vida de la nostra societat.
R. Jonathan Sacks, el rabí ortodox en cap de la comunitat jueva del Regne Unit, explica una anècdota de Montefiore qui va ser un gran mecenes altruista de la comunitat jueva. Un cop algú li va demanar en quant xifraria el seu valor. Ell va meditar uns segons i va respondre amb una xifra. “Apa! Haurà de ser una mica més que això. Segur que ha de ser més” li va respondre el seu interlocutor. “Jove, vostè no m’ha preguntat quin és el valor de les meves propietats, sinó en quant em valorava a mi mateix. Per tant he calculat quant he donat en caritat aquest any perquè valem allò que estem disposats a compartir amb els altres.”

Read Full Post »

Des de fa messos un dels meus congregants m’ha intentat convèncer de mantenir un blog on publicar les meves reflexions setmanals. Com podeu veure finalment m´ha conveçut. Però poc podria imaginar-se aquest congregant que ho faria en català.

En el passat ja m´ha demanat les raons pel meu interes per a fer traduccions de l’hebreu al català. Des del seu punt de vista seria molt més interessant traduir i publicar en espanyoil perquè el nombre de possibles lectors és més gran. Tindria tota la raó, si només tingués en compte l’argument numèric, però vaig néxier a Catalunya i la meva cultura és catalana. Tot i que puguin semblar dues realitats inversemblants, configuren al meu pensament i em fan sensible a temes i formes que possiblement em passarien despaercebudes si hagués nascut en una cultura diferent.

Catalunya i la seva gent han estat una força creadora durant els segles. El fet que avui sigui una cultura minoritària demana de nosaltres que fem un esforç per a explicar-nos i mantenir-la viva. Cal donar a conèixer la nostra cultura, però alhora també cal que ens mantinguem al dia. Call alunyar la temptació d’aixecar grans murs que, en nom de la protecció, impedeixin l’entrada d’idees noves.

Catalunya té una rica herència cultural jueva que cal donar a conèixer, però alhora aquesta herència també ens pot enriquir personalment, i no només gràcies al turisme cultural! Per això m´he decidit finalment ha mantenir aquest blog.

Ha estat completament casual que hagi decidit començar per la paraixà Lekh Lekha, és a dir, pel text del pentateuc que llegim cada setmana a la sinagoga. Aquest Dissabte correspon a Gènesis 12:1 i comença amb les paraules “Vés-te’n del teu país, de la teva parentela i de la casa del teu pare cap a la terra que et mostraré.

Un rabí del segle XIX en el seu llibre Sefat Emet interpretra “Vés-te’n del teu país” com “segueix caminat, no t’aturis” i “cap a la terra que et mostraré” no com una destinació geogràfica sinó com noves metes i reptes. Els éssers humans sempre estem en constant moviment cercant quelcom nou i si un dia ens aturessim, el temps ens devoraria perquè només els àngels estan per damunt dels temps i els seus cicles.

Sempre estem en moviment movent-nos cap a coses noves perquè tenim un compromís per a complir amb nosaltres mateixos: ser motors de canvi per a crear el món tal com hauria d’haver estat des d’un principi.  Aquesta tasca però no està lliure de reptes, però tot i així sabem que hem de continuar intentant-ho.

El segon compromís el tenim amb les generacions futures. Com a jueus vivim en la paradoxa del constant record del que encara ha d’esdevenir. En altres paraules, tenim sempre present un somni que ens repetim a cada any de quina realitat volem per a aquells que ens seguiran.

Cal possar-se en camí, abandonar allò que és conegut i obrir-se al desconegut., Això és el que li exigueix a Abraham i a canvi només rep una promesa: “Jo faré de tu un gran poble, et beneiré, faré gran el teu nom, i serviràs de benedicció.” Viure aquesta promesa requereix emunà, confiança esperança, no la fe de creure en un credo. Aquesta emunà no és com la confiança dipositada en un contracte comercial – d’altra banda un estereotip del que s’ha acusat sovint a la teologia rabínica. Aquesta emunà és com la confiança que es tenen els esposos, sempre oberts a l’altre, compromesos en una relació que els fa créixer i madurar.

Catalans i jueus, com a pobles amb cultures minoritaris, sabem prou bé que allò que alimenta la nostra cultura i la fa viable per a la propera generació és la educació i la continuació dels rituals. A través d’aquests dos mecanismes som capaços de crear en cada generació una comunitat humana que representa  una de les parts d’aquesta relació.

Aquest compromís és etern no perquè cap mena de força o llei externa que ens obligui a complir-lo sino perquè cada generació hi continua fidel, com en una carrera de relleus en què una generació passa el testimoni a la generació següent en la forma de rituals i ensenyaments, sempre amb la vista posada en el futur.

Read Full Post »