Des de fa messos un dels meus congregants m’ha intentat convèncer de mantenir un blog on publicar les meves reflexions setmanals. Com podeu veure finalment m´ha conveçut. Però poc podria imaginar-se aquest congregant que ho faria en català.
En el passat ja m´ha demanat les raons pel meu interes per a fer traduccions de l’hebreu al català. Des del seu punt de vista seria molt més interessant traduir i publicar en espanyoil perquè el nombre de possibles lectors és més gran. Tindria tota la raó, si només tingués en compte l’argument numèric, però vaig néxier a Catalunya i la meva cultura és catalana. Tot i que puguin semblar dues realitats inversemblants, configuren al meu pensament i em fan sensible a temes i formes que possiblement em passarien despaercebudes si hagués nascut en una cultura diferent.
Catalunya i la seva gent han estat una força creadora durant els segles. El fet que avui sigui una cultura minoritària demana de nosaltres que fem un esforç per a explicar-nos i mantenir-la viva. Cal donar a conèixer la nostra cultura, però alhora també cal que ens mantinguem al dia. Call alunyar la temptació d’aixecar grans murs que, en nom de la protecció, impedeixin l’entrada d’idees noves.
Catalunya té una rica herència cultural jueva que cal donar a conèixer, però alhora aquesta herència també ens pot enriquir personalment, i no només gràcies al turisme cultural! Per això m´he decidit finalment ha mantenir aquest blog.
Ha estat completament casual que hagi decidit començar per la paraixà Lekh Lekha, és a dir, pel text del pentateuc que llegim cada setmana a la sinagoga. Aquest Dissabte correspon a Gènesis 12:1 i comença amb les paraules “Vés-te’n del teu país, de la teva parentela i de la casa del teu pare cap a la terra que et mostraré.“
Un rabí del segle XIX en el seu llibre Sefat Emet interpretra “Vés-te’n del teu país” com “segueix caminat, no t’aturis” i “cap a la terra que et mostraré” no com una destinació geogràfica sinó com noves metes i reptes. Els éssers humans sempre estem en constant moviment cercant quelcom nou i si un dia ens aturessim, el temps ens devoraria perquè només els àngels estan per damunt dels temps i els seus cicles.
Sempre estem en moviment movent-nos cap a coses noves perquè tenim un compromís per a complir amb nosaltres mateixos: ser motors de canvi per a crear el món tal com hauria d’haver estat des d’un principi. Aquesta tasca però no està lliure de reptes, però tot i així sabem que hem de continuar intentant-ho.
El segon compromís el tenim amb les generacions futures. Com a jueus vivim en la paradoxa del constant record del que encara ha d’esdevenir. En altres paraules, tenim sempre present un somni que ens repetim a cada any de quina realitat volem per a aquells que ens seguiran.
Cal possar-se en camí, abandonar allò que és conegut i obrir-se al desconegut., Això és el que li exigueix a Abraham i a canvi només rep una promesa: “Jo faré de tu un gran poble, et beneiré, faré gran el teu nom, i serviràs de benedicció.” Viure aquesta promesa requereix emunà, confiança esperança, no la fe de creure en un credo. Aquesta emunà no és com la confiança dipositada en un contracte comercial – d’altra banda un estereotip del que s’ha acusat sovint a la teologia rabínica. Aquesta emunà és com la confiança que es tenen els esposos, sempre oberts a l’altre, compromesos en una relació que els fa créixer i madurar.
Catalans i jueus, com a pobles amb cultures minoritaris, sabem prou bé que allò que alimenta la nostra cultura i la fa viable per a la propera generació és la educació i la continuació dels rituals. A través d’aquests dos mecanismes som capaços de crear en cada generació una comunitat humana que representa una de les parts d’aquesta relació.
Aquest compromís és etern no perquè cap mena de força o llei externa que ens obligui a complir-lo sino perquè cada generació hi continua fidel, com en una carrera de relleus en què una generació passa el testimoni a la generació següent en la forma de rituals i ensenyaments, sempre amb la vista posada en el futur.