La Biblia, una historia amb final doble

Una història amb doble final – ve zot ha-berakhà (Dt 33:1-34:12)

Les darreres paraules de Moisès abans d’acomiadar-se dels israelites ens presenten una visió del poble en la terra “Israel reposa segur,la font de Jacob està separada,” (Dt 33:28)

La promesa de viure en seguretat és clara, però per què Moisès descriu el poble que acaba d’entrar a la terra com “separat”?

Ja fa uns mesos que varem parlar de com el profeta Balaam, contractat pel rei de Moab per a maleir el poble, el va acabant beneint. Entre les descripcions que en fa també parla d’un poble que viu tot sol, separat.

En la lectura de Dt 33:1-34:12, Moisès reprèn la descripció de Balaam però la situa en un context diferent. Els israelites ja no són més un poble nòmada sense pàtria. Estan a punt d’entrar a la terra. A partir d’aquest moment, com els altres pobles, tindran un país propi. No seria això suficient per posar fi a la seva història d’exclusió i solitud?

Durant molt de temps els comentaristes s’han plantejat aquesta pregunta. En particular, s’han plantejat si l’ús que fa Moisès del terme badad (heb. “Tot sol”) implica un futur negatiu o positiu pel poble.

Alguns ho veuen com positiu. Raixí, el famós super comentarista francès del segle XI, interpreta aquest terme com si, al final, el poble se sentirà tant segur com per a poder viure en llocs apartats: “cadascú amb la seva pròpia vinya i la seva figuera,” sense necessitat de refugiar-se en les ciutats fortificades per a protegir-se.

Altres, però, veuen en la solitud i la exclusió una part del destí del poble. Rabí Naftalí Tsvi Iehuda Berlin (Alemanya XIX), adopta una posició pessimista en el seu comentari Emek Davar: “Aquesta és la natura del poble i és la voluntat divina, tal com llegim en la paraixà que precedeix Ha’azinu “l’Etern tot sol (badad) el (Jacob) guia…” (Dt 32:12).

Les diferents interpretacions d’aquesta promesa de Moisès deixen entreveure clarament la existència del dilema fonamental de la història jueva, la tensió entre el ser ple membre de la família de les nacions i el romandre com un poble separat, no quedava resolta amb la conclusió del viatge pel desert, sinó que els va acompanyar a la terra.

Aquesta pregunta sempre roman oberta. Fa 3.000 anys, Balaam va descriure aquell poble com un poble que viu tot sol. Es tracta d’un concepte estrany que no sembla tenir cap connexió amb cap mitologia del món antic. Avui, en el segle XX i XXI, ha estat objectivitzat per a poder ser estudiat científicament perquè no hi ha cap mena de dubte es així com la majoria del món percep el judaisme. El problema és si aquest concepte és percebut com un privilegi, no com una fuga de la societat, sinó com un tenint un rol únic dins la societat, o potser es tracta d’una anomalia que cal negar i rebutjar.

La lectura de Ve zot ha-berakhà ens porta al final del cicle anual de lectura dels cinc llibres de Moisès. A diferència d’altres passatges, no el llegim en un dissabte al matí de manera aïllada, sinó per la festa de Simkhat Torà (la alegria de la Torà). A partir del gran nombre de tradicions creades al voltant d’aquesta darrera lectura podem treure unes quantes conclusions sobre la nostra relació, com individus i poble, amb el text bíblic en el seu global.

La Bíblia, herència comuna – És tradicional que quan llegim aquest darrer passatge, tota la comunitat sigui cridada a pronunciar la benedicció que precedeix la lectura de la Torà. En altres sinagogues, aquest mateix passatge és llegit multuttd de vegades per a que tots els presents tinguin la oportunitat de ser cridats a llegir-lo. Una tradició medieval alemanya molts estesa avui en dia, convida a tots els nens i joves de la comunitat a llegir la Torà amb la benedicció anomenada kol ha-ne’arim (la veu dels joves).

Totes aquestes tradicions es diferencien clarament de la actitud adoptada per moltes religions antigues en que una classe sacerdotal dominant custodiava gelosament el coneixement dels textos sagrats. En el judaisme, el missatge pel poble en el moment de tornar a començar el cicle anual de la lectura de la Bíblia és que el Tanakh, o Bíblia, no és una herència exclusiva d’un grup o una classe, un bé comú de tot el poble.

La Bíblia, lectures infinites – Tot just acabem de llegir les darreres paraules de la darrera secció de la Torà que tornem a Gènesis capítol 1, primer verset i tornem a llegir. D’aquesta manera, continuem un cicle infinit de lectura i estudi que es remunta a milers d’anys. Alhora també recordem que no hi ha una interpretació final o definitiva. Encara que el text sigui sempre el mateix som nosaltres, els lectors, els qui canviem. Cada any llegim els mateixos passatges amb unes noves perspectives i aprenent coses noves.

La Bíblia, una història amb dos finals – El fet que en el mateix moment que acabem de llegir les darreres paraules del llibre de Deuteronomi tornem a la primera pàgina de Gènesis significa que, en realitat, la Torà és una història amb dos finals: per un costat, els cinc llibres de Moisès precedeixen cronològicament el llibre de Josuè amb la narració de la conquesta de la terra, i després la història dels jutges, dels reis i dels profetes. Però, per l’altre, tornem a l’inici i tornem a llegir a llegir la història de la creació, el llarg camí d’un poble cap a la seva llibertat, constituint-se un poble i fent-se independent en la seva pròpia terra. Aquests dos finals tenen una doble importància per a nosaltres. Amb les nostres vides, cada dia continuem escrivint una pàgina d’aquesta història èpica de la humanitat, i també com a individus ens recorda que cada generació ha de tornar al seu inici, per a començar el seu propi procés personal per tal de poder crear una identitat pròpia, el propi viatge cap a la terra promesa.

Read Full Post »

Entre la historia i la memoria

Entre història i memòria – Paraixà Ha’azinu (Dt 32:1-52)

Mentre el seu darrer discurs al israelites arriba a la fin, Moisès es preocupa més i més pel problema de la continuïtat. Com pot garantir que la historia del viatge que aquest poble ha fet a través del desert i la seva identitat no acabin diluint-se i desapareixent? Com hem vist anteriorment en parlar dels dos darrers preceptes dels 613 totals, tenen l’objectiu de garantir que els ensenyaments de Moisès siguin tramesos a les generacions futures mitjançant la lectura pública de la Torà i el precepte que cada persona escrigui una Torà.

En la lectura de Dt 32:1-52, Moisès encara està preocupat pel repte que la comunitat té al davant i presenta un darrer càntic que subratlla la importància de conservar el passat: “Recorda els temps antics,repassa els anys, generació per generació; pregunta-ho al teu pare i t’ho dirà, fes-t’ho contar pels ancians.” (Dt 32:7)

En parlar del passat hi ha una diferència bàsica entre memòria i història. La història narra els fets, allò que va tenir lloc. La memòria té a veure amb la relació entre el passat i nosaltres mateixos. És el passat tal com està reflectit en la nostra identitat.

Aquesta diferència queda clarament accentuada en les darreres paraules de Moisès. La primera meitat del verset ens parla d’història “Recorda els temps antics, repassa els anys, generació per generació.” “els temps antics” i repassar els anys són expressions d’història en el sentit objectiu i remot.

Però la segona meitat del verset ens suggereix que una comprensió objectiva de la història no és suficient: “pregunta-ho al teu pare i t’ho dirà, fes-t’ho contar pels ancians.” Aquí Moisès ens diu que hem de d’esforçar-nos per a comprendre el passat, fent preguntes i establint-hi un lligam personal, per adonar-nos que el passat és un missatge que els nostres avantpassats i els nostres pares ens han enviat. Aquí Moisès no ens parla d’història, sinó de memòria.

El repte d’agafar el passat i transformar-lo d’història en memòria està present en qüasi bé tots els aspectes de la vida jueva. Les festes del calendari són intents de transmetre aquesta immediatesa als moments històrics i de connectar-los amb les nostres vides, com per exemple, reviure l’èxode durant la nit de Pasqua, o la destrucció del Temple o l’exili el 9 del mes d’Av (entre Juliol i Agost). Igualment moltes tradicions vinculades al cicle de vida es centren en el recordar, des de triar noms de familiars ja morts per a criatures fins al trencar el got al final de la cerimònia de casament per a recordar la destrucció del Temple i la pregària del Kadix i del Izkor com a memòria dels morts.

En el pensament jueu existeix una altra diferència essencial entre història i memòria. La història és una disciplina acadèmica que només exigeix el coneixement del passat. La memòria, en la interpretació jueva, ens demana que aprenem les lliçons del passat i que les possem en pràctica en el futur.

El famós comentarista francès del segle XI, Raixi, ens suggereix que aquesta idea ja està present en les paraules de Moisès. Raixí ens proposa que “Recorda els temps antics”demana que la gent recordi els esdeveniments que varen tenir lloc en el passat, mentre que la segona meitat del verset, “repassa els anys,” es refereix no al passat sinó al futur. Aquestes paraules expressen el nostre deure de tenir en compte les implicacions del passat cara al futur.

Aquesta concepció de la memòria jueva que recorda el passat per a que influixi en com entrem en relació amb el futur queda reflectida en el verb hebreu “zakhor” (Recorda). El Gran rabí del Regne Unit, R. Immanuel Jakobovitz, va subratllar com a en el llibre de Gènesis trobem tres referències que diuen que Déu recorda: “Déu es va recordar de Noè” (Gn 8:1) i el fa fer sortir de l’arca quan la terra ja estava eixuta; “… es va recordar d’Abraham” (Gn 19:21) i va salvar el seu nebot, Lot, de morir en la destrucció de Sodoma i Gomorra; “Aleshores Déu es va recordar de Raquel” (Gn 30:22) i li va donar un fill. Cada cop que Déu es recorda, conclou Jakovobitz, no és per a quedar-se tancat en el passat sinó per a actuar per tal de protegir el futur.

Per això aquest és el concepte jueu de memòria: un procés que s’inicia amb la història però que no s’acaba amb ella. Ens demana no només que recordem el passat, sinó a més que l’interioritzem i que assumim el seu missatge per a conservar i continuar la identitat jueva per les generacions futures.

Read Full Post »

Genesis – dos pecats, dos exilis

(1:1-6:8)

Bereixit – Gènesis

En aquests capítols que obren la Bíblia llegirem la història de dos pecats i de dos exilis. Primer el d’Adam i Eva que menjaren de l’arbre prohibit i per tant varen ser expulsat del jardí de l’edèn. Després Caín mata el seu germà, Abel, i és condemnat a ser un vagabund per la resta de la seva vida.

Per què començar amb aquestes dues històries d’exili? Quina idea tenia la persona que va posar totes aquestes històries en un sol llibre?

Aquestes dues històries que obren la Bíblia tenen molts paral·lelismes. En totes dues la persona peca. En totes dues, la persona té la possibilitat de defensar-se i en totes dues la persona intenta defugir la seva responsabilitat. I a totes dues el càstig és el mateix: exili i nomadisme pel pecador i una maledicció a la terra per a que no doni fruit.

Tot i les similituds, també està clar que cada història parteix d’un rerefons diferent. La història d’Adam i Eva es concentra en la relació Persona-Divinitat. La història de Caín i Abel en la relació entre persones. Mentre que Adam i Eva violen un manament diví -no menjar de la fruita de l’arbre prohibit- el pecat de Caín és a nivell humà: Caín mata a un altre ésser humà. Els rabins conclou, a partir de l’estudi d’aquest primer assassinat a la Bíblia i la mort d’Abel a mans del seu germà Caín, que tota mort d’un altre ésser humà és en realitat la mort d’un germà.

Les excuses que donen Adam i Caín respectivament coma defensa responen a aquestes dues dimensions. Adam, acusat d’haver violat un manament diví intenta donar la culpa a Déu: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit de l’arbre, i n’he menjat» (Gn 3:12) diu deixant clar que en realitat la culpa és de Déu. Per l’altre costat, Caín és acusat d’un crim entre persones i intenta negar la responsabilitat en aquesta acusació preguntant «Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4:19). I tot i això, tots dos pecats porten al mateix càstig: l’exili amb el tall del lligam amb la terra que esdevé dura i sense fruit.

En un interessant paral·lel amb les dues històries amb les que s’obra la Bíblia, la història jueva ha experimentat dos cops l’exili de la pròpia terra. El Talmud especifica que cadascun va ser el resultat d’un pecat del poble: el primer exili va ser el càstig per la idolatria i els pecats entre a persona i la divinitat, mentre que el segon va ser el resultat de l’odi sense fonament entre les persones. És molt interessant que aquests dos exilis corresponguin als dos exilis de Gènesis: el primer un problema de fe, el segon un problema de responsabilitat social.

Què podem aprendre d’aquestes dues històries amb les comencem la Bíblia? Aquestes dues històries exposen als nostres ulls el doble repte que tenim com a societat: mantenir-se fidel a uns principis i valors constitutius de la nostra identitat com a societat i alhora mantenir-se fidel a les nostres obligacions socials.

Read Full Post »

Sitting at the king’s table – Sukkot

The union between all members of Israel is unique during Sukkot. One of the specific mitzvot for this time of the year says that it is essential to collect the 4 species of plants: Lulav, Etrog, Hadas and Arava and make a bundle with them. Each of these species, with its taste and fragrance, represents a sectorof the Jewish people: the etrog (citron) represents the student of the Torah and practice the mitzvot; the Hadas (myrtle) and the Lulav (palm), those who have one of these two features: knowledge or practice. The Arava (willow) represents those who have neither the one nor the other. The Mitzvah of Sukkot is to gather and unite these 4 species, symbolically uniting all parts of the Jewish people.

This Shabbat, we will be right in the festival of Sukkot. The Zohar teaches that every day, guests (“Ushpizin”) come into Sukkah. Each Day we receive the ancestors and “shepherds” of the Jewish people: Abraham, Yitzchak, Yaakov, Moshe, Aaron, (also Yosef), David, Shlomo, and the matriarchs Sarah Rivkah, Rachel, Leah, Ruth, Esther and Miriam. This is a lesson about being welcoming, not only towards our Jewish brothers and sisters but to all humanity.

Each day, one of these guests has the role of main guest, bringing others with him. The first day of Sukkot, the main guests are Abraham and Sarah, who distinguished themselves particularly by their hospitality. The Talmud mentions that hospitality (hachnasat orchim) is a virtue greater than welcoming the Divine Presence, as Abraham, right after his circumcision, welcomed guests, the famous Angels … This was in this way already before the giving of the Torah and with guests who probably were idolaters, how much more this should be the case today, when the Torah has already been given, and when dealing with guests, whether or not of the progeny of Abraham.

Hospitality is an indicator of the amount of our divine service in the galut in the exile, since the destruction of the Temple. The Talmud compares this period to “children who have been exiled from the king’s table.” The natural place of the Jew is to be close to the “royal table,” this is say, of the Eternal. Why the exile? So we can learn the divine service (Avodah) during this period.

Now we can understand better the statement of our Sages. Like Abraham, our Avodah (divine service), while we are guests, is greater than what we do “at the king’s table” where the divine presence is revealed.

The Talmud mentions that “the Eternal has acted well in dispersing us among the nations.” In other words, this dispersing us in the galut (exile) is not punishment, but an act of kindness that we needed. The Torah wants we seek the divine sparks scattered over the earth, and that we transform our world into a divine abode. Here the sense of Tikkun Olam, the restoration of the World. The Baal Shem Tov taught “in those places where Jews live, they must remember that they did not arrived there by themselves, but they were actually lead there in order to accomplish a divine order.” Hospitality expresses the importance and value of divine service precisely when we act like guests, outside of Israel. I hope that through this service, we will work together to come create a time when each of us will welcome in joy the revelation of the Divine Presence (hitgalut) as is written “the glory of Gd will be revealed.”

Read Full Post »

Some thoughts for this Rosh ha-Shanah 5771

The Torah never mentions Rosh Hashanah, saying only that the first day of the seventh month is a Remembrance Day, the day when the shofar is blown. It is rabbinic tradition that makes the first day of the month of Tishri the Anniversary of the Creation of the World, or even more precisely, the creation of humans, linking the idea of remembrance to that of creation.

This connection is what will give Rosh Hashanah its particular character, opening the period of Yamim Noraim, or High Holidays, extending from Rosh Hashanah to Yom Kippur, from the anniversary of the creation to judgment. The “remembering” aspect of these holidays is important because our personal files are the ones that are opened. We are to think about our actions of the past year and take responsibility for the bad as well as the good. Yom Kippur is the day of the verdict, but forgiveness is always possible.

It is interesting that the rabbis did not focus on creation as an historical event, but more as a symbolic narrative. Indeed, the first verse of the Torah raises a problem when it states: “In the beginning G-d cre-ated…” Commentators and scholars have asked, “In the beginning of what? Why?” When we consider the world and how things (economy, security, politics, etc) are going that we do not understand.

The Midrash tells us about the prayer of a rabbi: “Ruler of the Universe, I may scream, I may sound blasphemous because the words I am about to say are difficult, but I cannot help it. The story of creation reminds me of an emperor who was bored and who, in order to have some fun, built an arena in which gladiators were to fight. When one gladiator dominated the other, the emperor gestured with a ‘thumbs up’ or ‘thumbs down,’ always ending the fight. But you, Ruler of the Universe, you never stop the fight!”

The biblical commentators become bolder and bolder as they try to explain the meaning of the first words of the Tanakh, and some of them eventually concluded that the word “reshit” (like in “be-reshit”- “in the beginning”) does not mean “beginning” but “Torah” because G-d used the Torah as a blueprint to create the world. Thus, we can infer that there is a program, a project and future for mankind.

Moreover, for the Torah reading on Rosh Hashanah, we do not read the story of creation, which would be very logical, but rather, the story of Abraham’s sacrifice of Isaac, the Akedah, which may signify the absolute rejection of the practice of human sacrifice, the total rejection of killing in G-d’s name.

It is also important to note that a literal reading of Torah is foreign to Judaism. By opening the year with the anniversary of creation, the rabbis wanted to emphasize the concept of a creator and, at the same time, to give some meaning to our existence. The biblical story is a way of giving meaning, but it makes no historical claims. In addition there are inconsistencies in the text. Rashi opens his commentary by quoting for us his father’s and master’s words, “It was not necessary to begin the Torah [here] but with Exodus 12:2, since this is the first mitzvah: “This month (Nissan) shall be unto you the beginning of the months.”

During the month of Nissan we celebrate the exodus, the liberation from Egypt. The stories of Genesis present us with moral lessons. G-d created the primordial human, the parent from whom all mankind is descended. We need to reconsider the consequences and the possibilities that this statement opens for us. Rosh Hashanah, as the day when judgment begins, the day when the books of our lives are opened and signed, this day of Rosh Hashanah raises the concept of human responsibility. We are partners with G-d in the work of creation. Humans can build or destroy, create gaps or build bridges, shed light or create darkness, bring closer or push further away. But ultimately, there is always a choice.

Today, is there reason for optimism when we consider the state of the world?

Despite the crises, the atrocities and barbarities that have occurred, there are always rays of hope: During the 1940s, the Jewish people seemed to be at the bottom of the abyss. The future was grim, and yet the State of Israel was born. Despite all the violence, wars and campaigns, Israel has progressed in many fronts … socially, scientifically and economically.

In the Diaspora, despite numerous obstacles, we see strong and flourishing communities. In Europe we can see miracles too. Incredibly, Judaism has experienced a renewal in Germany where once again there are synagogues, communities centers and rabbinical seminaries. Jews are beginning to practice their religion again in many countries in Eastern Europe, too.

This month, peace talks between Palestinians and Israelis will resume. Peace still seems far away, if not impossible. The problems are immense, but when you look carefully, despite the misunderstandings and preconceptions, the horizon lights up. Bridges, though fragile, are being built. There may be many choices, but the best would be to meet as brethren of Abraham.

This is the hopeful prayer and the ineradicable dream…that Rosh Hashanah and Yom Kippur bring.

Read Full Post »