Fa unes setmanes, quan varem començar la lectura del llibre de Levític, vaig escriure una entrada en aquest blog sobre la diferència entre la lògica d’aquest llibre i la lògica occidental. En aquell moment vaig explicar com aquesta diferència explicava les dificultats que sempre experiment com a lectors occidentals quan llegim el Levític.
El text d’aquesta setmana és un perfecte exemple d’això. El text d’aquesta setmana, Akharé mot i Kedoixim (Lv 16-27), és el que podem anomenar el cor de llibre de Levític. Els rabins esperen arribar al capítol 17 per compartir els seus ensenyaments més preuats en comentar aquest capítol que anomenem tècnicament el “Codi de Santedat.” Com no hem de trobar “santedat” en aquest capítol quan llibre ple de sang, sacrificis animals, pureses rituals, lepra, i altres coses similars?
En la lògica de l’autor del llibre de Levític, la secció d’aquesta setmana és una muna d’or d’oportunitats. Per a la nostra lògica, el text és un embull que no acabem d’entendre. En qüestió d’uns pocs capítols, el tema de conversa va de la celebració del Xabat, a honorar els pares, a no cometre idolatria, a fer sacrificis animals. Llavors, gira completament per a parlar de lleis del món agrícola, disputes de caire civil, amb el “no robaràs” i “no enganyaràs,” per passar a parlar de contractes i ser justos amb els treballadors, respectar la gent amb problemes físics i ser imparcials en el judicis. Finalment saltem a temes del cor, com no odiar el proïsme sino estimar-lo. En conclusió, aquest text és el que podríem anomenar un calaix de sastre!
La diferència entre Levític i Gènesis o Èxode és que aquests dos darrers llibres tenen un fil argumental que facilita la seva lectura mentre que el llibre de Levític sembla ser un llibre desorganitzat, preocupat per rituals, però també ens ensenya sobre la importància del context perquè en el centre de tot aquest ritual hi localitzem la voluntat de voler ser justos. AL darrera de tot sistema legal, hi ha la lluita per la Justícia.
Done’m uns quants passos enrere i guanyarem una mica de perspectiva. Aquí és on tenim la clau: els conceptes que trobem en el Codi de Santedat són considerats per molts com paral·lels als 10 manaments. “De veritat?!” us esteu preguntant.
A que aquestes paraules us sonen familiars: “Jo sóc l’Etern, el vostre Déu, que us vaig fer sortir del país d’Egipte.” (Lv 19:36) i després llegiu “No us decantareu cap als ídols ni us fareu déus de fosa. Jo sóc l’Etern, el vostre Déu.” (Lv 19:4) Després llegiu l’equivalent del 3r manament a Lv 19:12 “No jurareu en fals en nom meu,…” i ara llegiu la segona part de Lv 19:3 “observareu els meus dissabtes” seguit per la primera meitat del mateix verset “Tothom respectarà la mare i el pare.”
Em creieu ara? Podeu veure els paral·lels amb els 10 manaments? Tot el que cal és tenir una mirada crítica i una mica de tacte per a llegir el text i amb paciència acaba sorgint un sistema ètica que comença a merèixer el nom de Codi de Santedat.
Si estiguéssim parlant del llibre del Gènesis, us hauria explicat aquest fenomen com una narració antiga conservada en el relat que actual. Però aquesta regla no funciona en el llibre de Levític. Prefeixo comparar-ho amb una imatge extreta del món de la càbala, en concret, de la introducció del llibre del Zohar. Allà trobem la imatge de la rosa i els seus tretze pètals.
Imagineu-vos que la Torà sigui un jardí, i les lliçons espirituals més brillants que la Torà té per a ensenyar-nos fossin com roses en les que hi ha capes i capes de significats. Si el Codi de Santedat és com una d’aquestes roses, cal que pelem els pètals un per un per a veure que en queda. El pètal més petit i el més interessant està en el centre.
Hi ha diferències entre els 10 manaments i els paral·lels que trobem a Levític. Aquestes diferències no són significatives en els 5 primers manaments que dicten el comportament entre la humanitat i la divinitat, però sí són molt més evidents quan examinem les nostres responsabilitats envers el proïsme
La incasable repetició de “No explotaràs el teu proïsme ni l’espoliaràs” que trobem a la primera meitat de Lv 19:13 ens ensenya a no robar i no apropiar-nos d’allò que no és nostre a través de frau o l’engany, i a no robar els nostres veïns. I la segona part del verset continua “No retindràs el jornal del treballador, de la nit fins l’endemà.” És a dir, des del punt de vista de Déu, no pagar el treballador és igual que robar.
El Codi de Santedat és molt més que un simple joc de paral·lels o un eco dels 10 manaments. De fet, és un comentari. Els 10 manaments és una llista de coses permeses i prohibides. El Codi de Santedat és un jardí variat de versets que ens ensenyen què vol dir ser sant. Ens ensenyen que la Torà no és un llibre de lleis, sinó una sèrie de lliçons sobre la Justícia.
La santedat és el desig de justícia, no només de fer el que és correcte, sinó, a més, desitjar que sigui justa. La santedat és independent de la nostra edat i circumstàncies. La santedat és el somni d’un món millor i el desig de voler fer realitat. La santedat és el compromís de viure a fons les paraules que en el cor de la Torà: “Sigueu sants, perquè jo, l’Etern, el vostre Déu, sóc sant.” (Lv 19:2)