Construim amb les ofrenes dels nostres cors

L’Etern parlà així a Moisès: 2 «Mana als israelites que em recullin una contribució. Prendré la meva contribució de tothom que s’hi senti ben disposat. 3 Acceptareu d’ells com a contribució: or, plata i bronze; 4 blau-porpra, vermell-porpra, carmesí, lli i pèl de cabra; 5 pells vermelles de be, cuiro i fusta d’acàcia; 6 oli per a la llàntia, aromes per a l’oli de la unció i per a l’encens dels perfums;  7 pedres d’ònix, pedres d’ornament per a l’efod i per a la bossa. 8 I em faran un santuari perquè pugui habitar enmig d’ells. 9 Ho faràs exactament com el model del tabernacle i el model de tots els seus objectes que jo et mostraré.

(Ex 25:1-8)

Hi ha un text millor que relacioni la disposició intern amb el lloc on es prega? Hi ha cap text millor que ajudi a la persona a para esment en el detalls de la construcció? Certament aquest és el millor text per a explicar com costa aconseguir diners amb finalitats religioses.

Raixi comenta el fet que el text digui “recullin” i no diu per exemple “portin” que hauria semblat més normal. Ho explica assenyalant que es tracta d’una ofrena que una persona recull voluntàriament d’entre les seves propietats i la presenta com una ofrena sagrada.

Per desgràcia en el món sinagogal diners no es gens fàcil. Per començar no pot ser quelcom imposat sinó que, com diu la Torà, ha de ser una ofrena voluntària on només aquell que se senten cridats donen. De fet l’arrel de la paraula yidvenu vol dir “voluntari.” Una traducció literal del text diria “de tothom segons la voluntat del seu cor” o com diu la Bíblia de Montserrat “la disposició del cor.”

Ja us podeu imaginar ràpidament quina és la meva por: Què passa si la gent no està disposada a donar?

Encara us ho posaré més difícil: Per què aquest manament no és obligatori per a tothom en comptes de ser voluntari? De fet el text dels profetes que acompanya la lectura de la Torà d’aquesta setmanana va en aquesta direcció

El rei Salomó reclutà una jova a tot Israel; fou una jova de trenta mil homes. 28 Els envià al Líban, deu mil al mes, alternativament. Estaven un mes al Líban i dos mesos a casa. Adoniram dirigia la jova. 29 Salomó tenia setanta mil traginers i vuitanta mil picapedrers a la muntanya; 30 a més dels capatassos de Salomó que dirigien el treball, en nombre de tres mil tres-cents, que manaven els homes ocupats en els treballs. 31 El rei va ordenar que extraguessin grans carreus, molt pesants i ben tallats, per als fonaments del temple. 32 Els obrers de Salomó, els d’Hiram i els de Guebal els tallaven i preparaven la fusta i la pedra per construir el temple. (1 Re 5:27-30)

Però la realitat és que el Temple no va durar. En canvi el tabernacle pel qual la gent havia donat voluntàriament no va ser mai destruït. En canvi el Temple, pel qual tothom va ser obligat a contribuir va caure en mans dels enemics.

Aquests dos models semblen suggerir que si el projecte no ve de cors generosos de la comunitat, no reeixirà mai perquè la presència de Déu només habita entre noslatres quan treballen per a un projecte comú, sagrat.  “ I em faran un santuari perquè pugui habitar enmig d’ells” fixeu-vos que no diu  “en ell (el santuari)” sinó “enmig d’ells.” Només quan treballem tots junts és quan Déu es fa present entre nosaltres.

Molts de vosaltres pensareu com el comentarista renaixentista Abravanel: Si Déu no té cos ni forma, llavors per què vol que li construeixin un santuari? Déu no té cos, ni és una força ni està lligat a cap lloc. La Bíblia diu de Déu “El cel és el meu tron, i la terra, l’escambell dels meus peus! Quina casa podríeu edificar-me?” (Is 66:1) Salomó molt encertadament diu després d’haver acabat la construcció del Temple “Però, ¿és que Déu podria residir veritablement a la terra? Ni el cel ni el cel del cel no us poden contenir: molt menys, doncs, aquest temple que he construït!” (1 Re 8: 27)

El llibre de l’ensenyament o Sefer ha-Khinukh, un best seller fins i tot avui en dia sobre la Bíblia escrit a la Barcelona del segle XIII, diu que  la construcció del tabernacle no es responia a les  necessitats de Deu sinó a les nostres: “la raó per a que construíssim un lloc on pregar i oferir sacrificis cal buscar-la en les nostres necessitats i no en les necessitats de Déu.”

I entre aquestes necessitats cal comptar el ser membre d’una comunitat. Treballar junts, donar i demanar per a construir i renovar els nostres espais sagrats és, primer i per damunt de tot, construir comunitat per a que Déu pugui habitar entre nosaltres.

Però si normalment ja és prou difícil demanar diners, encara ho és més en un temps en que tanta gent ho passa malament. Fins i tot aquells no es troben una situació de dificultat poden dir que seria millor gastar aquests diners en persones que en edificis. Afegiu a això la complicada relació que tenim entre diners i religió.

Veieu com no és gens fàcil! No podem esperar a que el cor de la persona senti la disposició de donar. Cal demanar. Cal recordar a les persones que tot el que veuen al voltant està allà perquè algú abans que ells va donar-ho. Cal recordar el treball sovint “invisible,” humil, que mai no rep reconeixement de justícia social. Cal portar gent als serveis per a que experimentin la força de la litúrgia que obre els cors i toca les ànimes. Cal que estudiem amb persones per a que esdevinguin part de la conversa constant que té lloc en el judaisme que pot transformar les seves vides. Cal recordar qeu les sinagogues realment tenen la seva rellevància en la vida de les persones i que junts podem tocar la santedat que prové de les donacions de energia temps i diners  per part de centenars de persones. Aquestes són les ofrenes de totes aquelles persones els cors de les quals s’han sentit disposats a donar segons la natura generosa del seus cors.

Read Full Post »

Trobar l’equilibri de les coses – reflexions sobre la paraixà Mixpatim

No us ha passat mai que heu tornat de vacances amb una nova visió del món i amb noves forces que us donen ganes de fer coses? Durant aquest tipus de vacances tinc temps de llegir llibres que em nodreixen amb idees noves. Tinc temps per a escriure i temps per a reflexionar i pregar. Coses que abans eren confuses, ara amb una nova llum no ho són tant.

Però llavors, tornar a casa i escoltar els missatges i llegir els emails és tornar a la vella rutina. On s’ha anat aquella il·lusió, aquella força renovada?

Aquesta situació és paral·lela a la que ens trobem en el text bíblic d’aquesta setmana. La setmana passada llegíem els Deu Manaments, Moisès rep la Torà en el Sinaí i tot el poble està congregat al peu de la muntanya. Sentiren la veu de Déu. Varen tenir una experiència de la Divinitat.

I aquesta setmana llegim la paraixà Mixpatim (lit. lleis), una de les més llargues de tota la Torà, amb més de 50 lleis que cobreixen aspectes que van des de l’assassinat, el robatori, les pèrdues personals  a l’ajuda als pobres i el respecte pels animals.  Després de la experiència espiritual que devia haver estat el Sinaí, ara aterrem a la prosaica realitat de la vida diària. Podríem pensar que aquests dos textos i les dues experiències que ens relaten estiguessin desconnectades, com si pertanyessin a dos universos diferents.

La tradició jueva ens ensenya, però, que pertanyen al mateix univers. Necessitem la experiència espiritual del Sinaí i alhora també necessitem recordar que la revelació té lloc per a ajudar-nos a viure d’una manera més plena en el món real.

La espiritualitat jueva no consisteix en separar-se del món i portar només una vida de silenci i meditació sinó en interactuar en el món real de les oficines, les cuines i sales d’estar. Aquest és el món real perquè és on la gent interacciona.

Per això el text d’aquesta setmana comença amb la frase “ve ele ha mixpatim aixer tasim lifneihem – I aquests són els decrets que els proposaràs (lit. que els posaràs al davant)”  Raixi, el comentarista francès del segle XI veu una prova de la estreta relació entre ambdues situacions en el fet que el text comenci amb la conjunció “i” quan en realitat és un nou paràgraf.

També és curiós que el text faci servir la preposició lifneihem que significa “al davant, cara a cara” quan podria haver dit lahem (lit. a ells) com diu la BCI “dona’ls aquestes lleis.” Això és interpretat com una prova de que aquestes lleis tan prosaiques sobre com les persones han de tractar entre elles, com cal organitzar la societat civil, són tant important que apareixen just després de les lleis que governen la relació entre la persona i Déu, els Deu Manaments.

Aquest és el cor de la espiritualitat jueva. Aquest és missatge bàsic del Sinaí: crear un món on les persones són responsables les unes de les altres, i de les pròpies accions. Un món on anem amb cura en què fem i què diem als altres i sobre els altres.  Crear un món empàtic i una societat amb una visió de la justícia i solidaritat.

Al final de la lectura trobem un altre verset amb una interessant lectura “Alé elai haharah veh’ieh xam –  Puja cap a mi a la muntanya i estigues allí,” – i el text continua “et donaré les taules de pedra, amb la llei i els manaments que he escrit per instruir-los.”

Si Déu diu a Moisès que pugi a la muntanya, és clar que estarà “allí.” No podrà estar a cap altre lloc! Sembla doncs que estem davant d’una redundància, oi?

Això és per recordar-nos la lliçó del Sinaí: fem el que fem, tant en els moments més sublims de les nostres vides, com en les decisions més mundanes, hem de ser-hi presents amb tot el nostre ser en la experiència. Cal posar atenció en tot. Només així podrem utilitzar els moments de visió clara i traduir-los a la pràctica de la nostra vida diària.

Read Full Post »

No desitgis la muller del teu proïsme- Comentari a la paraixa Itró.

Aquesta setmana a la sinagoga ens toca llegir els deu manaments o Aseret ha-divrot en hebreu! Potser la part més de la Bíblia perquè han esdevingut el fonament moral de l’univers. Si no ens regim per ells, el món ens cau al damunt.

Tots coneixement algú la vida del qual ha estat devastada per culpa de l’adulteri, o algú ho ha perdut tot  degut a un robatori. Coneixement pares amb el cor trencat perquè els seus fills no els honoren. Sabem què li passa a una societat que ha pervertit el llenguatge, on la gent menteix en el tribunal. Fins i tot sabem què ens passa per dins quan no tenim cura de nosaltres mateixos, quan no dediquem temps al repòs i al descans.

Tots aquests preceptes tenen la seva raó de ser. Ens semblen lògics i els creiem necessaris per a que una societat funcioni amb uns mínims. Tots excepte el darrer “No desitgis la casa del teu proïsme. No desitgis la muller del teu proïsme, ni el seu criat, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res que li pertanyi.” (Ex 20:14) En altres paraules: “No vagis a casa dels teus amics i desitgis tenir-ne una d’igual, per no parlar del cotxe!”

Aquest darrer manament sembla diferent de tots els altres. Mentre que tots els altres parlen d’accions (matar, robar, mentir, cometre, adulteri, respectar, etc.) desitjar és quelcom més hereti i imprecís. Es tracat d’un sentiment i no d’una acció. I tot comptat … què hi ha de dolent en desitjar una cosa? Si no desitges una cosa no m’espavilaria per a tenir-la, oi?

La tradició ha debatut aquest qüestió des de fa quasi bé 2000 anys. Un dels primers textos rabínics que ens ha arribat és la Mekhilta de Rabí Simeó. Es tracta d’un comentari al llibre d’Èxode. Quan comenta el passatge en qüestió ho compara amb la segona versió dels 10 manaments (sí. Hi ha dues versions!) que es troba a Deuteronomi 5 i s’adona que el verb utilitzat és diferent: Cobejar. Es a dir – conclou R. Simeó- si hi ha dos verbs (desitjar i cobejar) és per a indicar-nos que són dues ofenses diferents, perquè una persona que desitgi acabarà cobejant. Desitjar és una qüestió del cor, mentre que cobejar és l’acció.

Aquest raonament encara el deixa més clar un rabí francès anomenat Leví ben Guerxon (1288-1344) quan explicar que desitjar vol dir intentar fer-se amb la propietat d’un amic, per exemple, oferint-li diners per a que es divorcii de la dona i que ell s’hi pugui casar, o obligar-li a vendre l’esclau o l’ase. És una ofensa molt gran intentar fer-se amb les propietats del veí. Conclou el nostre autor que desitjar no és només una qüestió de sentiments sinó també d’acció. No hi ha res de dolent en desitjar sempre i quan no fem res per a fer-nos amb la propietat desitjada.

Però què passa si allò que desitgem és saber tanta Torà com un amic nostre? El comentari del segle XVIII, Tzenà u renà, diu que si bé cobejar és una ofensa greu, cobejar bones accions o estudiar tant o més que els nostres amics és positiu.

Segons una altra antiga font rabínica,Pesikta rabbati, no importa si hi ha excepcions o si d’aquest desitjar en surt res de positiu perquè violar el desè manament és com violar-lo tots. Què hi ha en desitjar que sigui tant perillós? És el meu destí convertir-me en lladre, o fins i tot en assassí, si desitjo quelcom? M’haig d’acontentar amb qui sóc avui? No puc aspirar a més?

Potser hi ha una diferència entre desitjar coses materials i desitjar fites basades en el nostre talent o en el nostre treball, però fins i tot en aquest cas el perill rau en el fet que l’enveja pot enfosquir la nostra visió del que és realment important. Per què vull més? Em motiva l’enveja als altres o la voluntat de servei? Quant necessito realment per a ser feliç? Quan puc dir “ja en tinc prou”?

Només envejam quan ens comparem als altres. L’enveja pot dur a la ressentiment i la ràbia, actituds que limiten les nostres vides i ens resten llibertat. El desè manament ens fa plantejar la mateixa pregunta que es fan els rabins a la Mixnà “Qui és ric?” i ens repta a respondre amb honestedat “Jo ho sóc perquè estic agraït amb el que tinc.” (Pirké Avot 4:1)

Read Full Post »